Anàlisi
Una pedra a la motxilla
La senyora Beitia, rècord d'Espanya en salt d'altura, diu que les atletes espanyoles han de competir com si duguessin una pedra a la motxilla. Una imatge ben clara, però crec que es queda curta. A partir dels estudis de l'excel·lent equip de sociologia de l'INEF es pot ben afirmar que les atletes espanyoles -i les catalanes, ¡ep!- han de competir amb una enorme roca a l'esquena. Tan dura és la vida de les nostres atletes que l'esforç menys important és el que cal fer a les pistes.
Aquest és encara un món profundament masclista: les atletes més afortunades son mileuristes, la majoria paguen per fer esport. D'elles gairebé no se'n parla, no troben patrocinadors, a vegades ni tan sols les admeten en un club. L'esport femení és gairebé totalment ignorat per unes televisions que ho aturen tot per un partit de futbol i que passen hores comentant una jugada trivial.
En el sentit clàssic del terme, el que invoca l'esport és l'esforç, l'elegància, el joc. Ara això no té cap valor. Allò que interessa és l'enfrontament, guanyar, com a forma de liquidar l'adversari si es pot. Hem substituït les guerres reals per les virtuals i, en aquest aspecte, benvingut sigui l'esport. Però alhora n'hem negat els trets més positius, més nobles. A les escoles, el joc ha estat substituït per la competició, per l'enfrontament entre mascles. I, és clar, si el que en valorem és la lluita, el que fan les dones és poc atractiu: ¡ni tan sols es lesionen tan sovint! ¡Quin avorriment! Ara s'afegeix una nova befa a la motxilla de les esportistes: com a guerrera no ets prou dura, i el teu esforç no ens commou. Però si tens bona cuixa i ens l'ensenyes, potser et farem una mica de cas. Els teus rècords no ens importen gens, però tu pots fer bonic. Au, fes el favor de ser una mica més sexi. ¿Tornem als rols de sempre? Els homes a competir, les dones a estar bones. Sotmeses al que Amelia Valcárcel anomena «la llei de l'agradar»: has de ser complaent, no enfadar-te, somriure si t'humilien, si t'utilitzen, si et menystenen. Ser com la rosa, que perfuma la mà de qui la talla.
Les dones ens ensenyen una altra manera de fer esport: no per ser estrelles ni per guanyar milions, sinó per superar-te, t'aplaudeixin o no. Un tipus de pràctica que és precisament el que caldria impulsar en la gent jove. La que, lluny de convertir l'esportista en un objecte manipulat que es compra i ven i s'acaba llançant, permet d'aprofundir en el camí de ser un subjecte capaç del màxim control sobre sí mateix, en funció d'un projecte propi.
Plantar cara
Les esportistes han plantat cara, i espero que totes les ajudem: que denunciem les institucions sexistes, que boicotegem els mitjans que ignorin o maltractin els esports de dones, que exigim canvis en l'educació esportiva des de l'escola. Que convertim la pedra a la motxilla en un roc a la faixa. Lamentablement, vivim en una societat en què ser amables i agradables no és entès com una virtut, sinó, ben al contrari, com a signe de feblesa.
