13 d’ag 2020

Anar al contingut

Joves desconfinats

¿Rebels o irresponsables?

MANU MITRU

¿Rebels o irresponsables?

Marina Subirats

La responsabilitat cap als grans no ha sigut un ingredient que formi part de l'educació de les joves generacions d'aquest país

És gairebé un tòpic opinar, en aquest moment, que el comportament de la gent jove en relació amb la pandèmia és conseqüència de la seva irresponsabilitat. Trobades, abraçades, rebuig de les precaucions prescrites... acaben per contagiar-se i constituir una amenaça de nous confinaments i desastres econòmics. ¿Són realment irresponsables o es tracta d’un cert menyspreu de les normes col·lectives? ¿No comprenen la gravetat de la situació? Val la pena que mirem d’entendre el perquè d’aquests comportaments i, sobretot, què ens estan dient amb tals gestos.

Cal recordar, en primer lloc, que no tothom actua de la mateixa manera. És un punt de partida indispensable; estem en una etapa en què sovint es tendeix a dividir a la societat per grups i a enfrontar-los, acusant uns o altres de tot allò que no ens agrada. Cal buscar culpables, i sempre són els altres. I en aquest cas, és impossible quantificar les actituds, però es tracta d’una minoria de joves, no de tots ells.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Dit això, és cert que en la nostra societat s’observa una falta de responsabilitat dels joves cap a la gent gran. A partir de la transició política i de manera creixent s’ha deixat de transmetre a les noves generacions la idea de la reciprocitat; d’una banda, han desaparegut les raons que obligaven a les generacions anteriors a interioritzar una sèrie de deures respecte dels seus majors; el sistema de pensions té grans avantatges, però suposa precisament que els joves es puguin desentendre de les necessitats familiars. En una investigació que he mantingut oberta durant anys demano a adolescents que em descriguin un dia de la seva vida quan tinguin 40 anys; només uns quants nois i noies diuen que treballaran molt perquè els seus pares puguin tenir una bona vida en la vellesa, ja que van viure moltes privacions. I no falla: són nois i noies immigrants, procedents d’altres cultures en què la solidaritat entre generacions és encara una transmissió sistemàtica. Mai he trobat algú d’origen català que faci aquest raonament. ¿Potser són més egoistes? No, simplement la responsabilitat cap a la gent gran no va ser un ingredient que formés part de la seva educació.

D’altra banda, les generacions majors han adoptat la idea de no ser una càrrega per als seus fills i filles. En un estudi en què vaig explorar aquesta qüestió, les respostes van ser clares: ¿A qui acudeix vostè en cas de malaltia, de dificultats econòmiques o d’un altre tipus? Entre la gent jove, la resposta «als meus pares» era la més freqüent; entre la gent gran, la resposta «als meus fills» era gairebé inexistent. Això respon a una realitat: en moments de crisi econòmica són els pares i mares els que han contribuït amb les seves pensions a la supervivència familiar, i rarament això ha passat en sentit contrari.

Es tracta d’unes generacions joves educades per estudiar –l’única exigència de les famílies, en general–, guanyar diners i divertir-se. Una diversió codificada per la publicitat i els mitjans: ‘botellon’, disc, sexe, alcohol... De sobte, tot això va quedar prohibit. I davant aquesta prohibició apareix el desig de transgressió. Sovint es tracta de persones que no experimenten cap vincle amb la ciutat, amb la societat; però pensem per un moment com han sigut acollits tants nois i noies quan han volgut entrar en el mercat de treball: «no hi ha res per a tu». I si hi ha alguna feina, és precària i mal pagada, sobretot per als qui no han estudiat. Aparentment no deuen res a les generacions anteriors, pensen que els barrem el pas, i per tant, a la seva mínima parcel·la de poder, sovint només el seu cos, «faig el que em dona la gana».

Hi ha, però, una segona manera de protesta contra la societat que hem creat. Durant el confinament hem vist noies i nois que s’ocupaven dels seus pares, avis, amics i veïns grans, que els portaven menjar i els atenien cada dia. I és que, contra l’individualisme dominant, existeix també una reacció de gent que enyora la comunitat, que la necessita, que no concep la vida si no és en relació amb les persones estimades i amb l’entorn. Gent que justament vol canviar moltes coses perquè no està d’acord amb viure en una societat tan desigual, tan freda, tan aïllada i sovint tan superficial. No és per atzar que torna la voluntat de viure en comunitat, la idea de reforçar el que és comú; una altra forma de protesta contra un estil de vida que ens empeny a l’individualisme i a la falta de solidaritat.