Això avui no toca

Fa calor, aquest llarg estiu del 2014. És una calor que no té res a veure amb les masses, perquè la gent ja no s’acosta tant a saludar-me des del dia que vaig explicar allò de l’herència. Al capdavall, la culpa és nostra, dels polítics. Hem fet del compliment amb Hisenda gairebé un valor moral. I a més hem fet recaure tota la força de la inspecció en gent desheretada o en una classe mitjana cada vegada més mitjana. Vaja: que els hem donat tots els motius per cabrejar-se i ara ja no creuen en res. La independència havia estat una magnífica cortina multicolor per fer-los somiar. Però ara qualsevol se’m pot acostar i dir-me: “¿Com em puc creure això de la independència, si al final els únics que la pagarem serem els de sempre? Al capdavall, vostès, ja ho veuen, quan han de tributar s’ho emporten a l’estranger”.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

He tingut massa poc temps i he demanat als meus fills que m’ajudin. De tant mirar el país no m’he volgut fixar en els meus assumptes. Jo no vaig mai pel món amb diners. Els dies de Sant Jordi, si s’havia de comprar un llibre, sempre tenia per allà un cap de premsa o un conseller de Cultura que pagava per mi. Però una cosa són els diners guanyats i una altra l’herència. El meu pare va deixar un testament per als meus fills i la meva dona. Eren petits encara. I en això de la política no se sap mai. Avui hi ets i demà t’afusellen com un Companys qualsevol. Per això vaig deixar que s’emportessin els diners a l’estranger. I no vaig fer cas de les amnisties fiscals. ¿Potser havia de retre comptes com qualsevol d’aquests defraudadors? Per més anònima que fos la regularització, jo hauria estat carn de telediari. I m’haurien convertit en un saltamartí per descarregar en mi tot l’odi que senten per la meva Catalunya. Per això no ho vaig fer. Sé que ara em comencen a girar l’esquena. Sé que he creat decepcions i que ara el pobre Artur no pot aixecar el cap sense que ningú li somrigui compassivament per les meves ocultacions. Però jo no volia caure en la trampa del meu propi desprestigi. Fa anys, quan els jutges estaven quiets i menjaven de la nostra mà, tenia un gos que es deia Queralbs. De tant en tant, el Queralbs, que ja era gran i cec, es desorientava per casa nostra, a Mitre, i començava a bordar. Llavors, la Marta, la meva dona, em donava un copet amb el peu perquè anés a recollir el Queralbs i el tornés a posar a la seva manteta. Era un món perfecte on les coses petites tenien tanta importància com les grans.

Però els que es van fer verdaderament grans van ser els meus fills. Es pot ser ric sense haver d’informar dels resultats. Però el que no es pot ser és ostentós. Perquè a Catalunya l’ostentació no es tolera. Però ¿per què volia el meu fill gran una col·lecció de cotxes quan només se’n pot portar un al mateix temps? ¿Com és possible que un home llest mostrés el contingut d’una motxilla plena de bitllets a la seva nòvia? ¿De quina manera es pot intentar treure’s un sobresou amb les ITV sense que ningú ho adverteixi? Mireu què us dic: a vegades penso que Maragall tenia raó quan ens va dir allò del problema del 3%. Potser es va quedar curt. Però això, com deia quan estava al poder, avui no toca. Hi ha coses que a mi no m’haurien d’haver tocat mai. I aquí em teniu, sense poder, sense honorabilitat, sense somnis i sense el meu gos Queralbs. Em queda, això sí, la meva família. Per bé o per mal, però meva.