Confusió de papers en la política

Es preguntava fa poc el politòleg Roger Senserrich, comentant el relleu en el lideratge del PSOE, si és possible renovar un partit sense parlar de política. Arribava a la conclusió, sensatament, que no, i trobava a faltar que els dos principals candidats, a més de proclamar amb vaguetats la voluntat de renovar el partit i de referir-se a aquest o aquell aspecte del procediment d'elecció, expressessin les seves pròpies idees sobre el govern del país, la crisi econòmica i institucional o les reformes pendents.

No tots, però, semblaven pensar així. En un article posterior (La loquacitat del precandidat), Juan Carlos Rodríguez Ibarra clamava contra l'«ocurrència» de Pedro Sánchez, un dels aspirants, que -sortint del to pla de la campanya- havia gosat proposar per a l'encaix de Catalunya a Espanya una solució basada en el federalisme asimètric. Sense discutir el fons de la proposta, ni si era encertada o inadequada, el que exasperava el veterà polític era l'atreviment d'expressar opinions polítiques no sancionades per la línia oficial del partit.

¿Qui li ha dit a ell o a qualsevol altre precandidat -tronava l'expresident extremeny- que pot dir el que li doni la gana? ¿En quina resolució del partit està escrita una proposta com aquesta? Després d'indignar-se per aquest atreviment, delimitava el que els aspirants estarien autoritzats, segons ell, per parlar en la campanya, i ho restringia al tipus de direcció que es proposa, els requisits ètics dels càrrecs, l'amplitud dels consensos o majories internes desitjables, «…i coses orgàniques similars». Acabava proposant un comitè de vigilància amb facultats per «treure targeta groga o vermella d'eliminació» al candidat que s'extralimités.

Des que vaig llegir, fa un munt d'anys, el Què fer, de Lenin, bíblia de l'anomenat centralisme democràtic, no havia caigut en les meves mans una argumentació tan sectària i burocràtica del que ha de ser el funcionament d'un partit polític. Per descomptat, són arguments que pertanyen exclusivament a la peculiar idiosincràsia política del seu autor. Seria erroni i injust estendre'ls a altres sectors del partit. Ni tan sols seria raonable atribuir-los als anomenats aparells, que semblen estar gestionant acceptablement un procés obert al vot directe de gairebé 200.000 afiliats.

El que és més paradoxal de l'assumpte és que els temors de Rodríguez Ibarra no semblen gaire fundats. En realitat, ja sigui perquè les tradicions de partit imposen l'autocensura, o bé per la por de ficar la pota i restar-se suports, hem assistit a una campanya en què, tret d'excepcions, com dèiem al principi, a penes s'està parlant de política. Potser és que l'estesa pràctica del catch-all party -difuminar voluntàriament els contorns dels programes per atrapar tota mena d'electors potencials- ha contaminat el procés intern al PSOE, cosa que ha creat un tipus de candidat catch-all que assumeix deliberadament un perfil baix de discurs, es proveeix d'una bona col·lecció de missatges light, llima les arestes de les idees i les propostes i acaba finalment per parlar, gairebé sempre, d'aquelles «coses orgàniques» que suggereix Rodríguez Ibarra.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Així no es renoven els partits. Però, a més a més, tampoc es renova el missatge que els partits traslladen de si mateixos a la ciutadania. Parlant a títol personal, a mi m'hauria agradat que els candidats a dirigir un dels grans partits espanyols discutissin obertament sobre federalisme, asimètric o no. Que, sense mossegar-se la llengua, parlessin sobre model territorial, reforma constitucional, regeneració democràtica, Europa, reforma educativa, dèficit i deute, política d'energia, reforma fiscal, sector públic i moltes altres coses. M'hauria agradat que ho fessin buscant coincidències i exterioritzant enraonadament discrepàncies. Que aprofitessin l'ocasió, amb tot el seu ressò mediàtic, per convertir el seu partit en àgora pública, obrint la seva conversa a la societat i estimulant la discussió sobre els grans assumptes col·lectius.

Vivim temps estranys, en què els partits, capficats en les seves coses -que semblen cada vegada menys les coses de tots-, eviten cautament discutir de política. Mentrestant, la política s'escapa a altres reductes: se'n va a les places i a les xarxes socials, i sobretot als púlpits mediàtics, les tertúlies i els programes de política espectacle, on (en feliç expressió de Víctor Lapuente) aquell «periodisme sacerdotal» que ens afecta descodifica, oficiant de setciències, la realitat que ens circumda i el discurs dels que ens representen. Una funesta confusió de papers que ens té la deliberació pública feta un fàstic.