3
Es llegeix en minuts

Novament, el president de la CEOE, Juan Rosell, amb les seves declaracions sobre la desocupació, ens demostra que el seu fort és una barreja terrorífica entre frivolitat, elitisme, ignorància i profunda insensibilitat social.

És legítim que el Sr. Rosell reflexioni sobre la utilitat del nostre sistema de mesurament de la desocupació i les diferències entre les dades de l'EPA i les d'atur registrat del Servei Estatal Públic d'Ocupació (SEPE). Però és insultant que ho faci amb tanta frivolitat.

Es pot dubtar sobre si les dades de l'EPA, amb 5,9 milions de desocupats reflecteixen correctament la realitat o ignoren persones que fan alguna feina retribuïda de manera informal i submergida. De la mateixa manera que es pot afirmar que moltes persones sense feina, ni expectatives de tenir-ne, deixen d'estar inscrites al SEPE i no per això deixen d'estar desocupades.

Però el que no es pot fer i menys des de la presidència de la CEOE és analitzar-ho amb la frivolitat a què ens té acostumats el Sr. Rosell. I que ningú pensi que va ser una badada. Les seves declaracions estan pensades, les ha estat reiterant durant els anys de la crisi. Pretenen minimitzar el nivell de desocupació a Espanya i alhora culpabilitzar les víctimes, cosa que és un bon camí per sumir-les en la resignació.

Que no va improvisar ho confirma que en les seves declaracions va intentar ser políticament correcte. Va parlar de mestresses i d'“amos” de casa i segur que es va quedar tan content amb la sensibilitat “feminista” que estava demostrant. Per Rosell no hi ha persones, amb feina o sense, que s'ocupen de les tasques domèstiques. Per Rosell el que hi ha són persones que tenen la funció de mestresses de casa i ara amb la crisi, també amos de casa, que van a veure que pesquen del subsidi de desocupació. No ho poden evitar, traspuen elitisme.

A més, les declaracions deixen entreveure una gran ignorància, barrejada de mala fe. Rosell sembla que desconegui els durs requisits d'accés a les prestacions i els subsidis de desocupació i l'escassa cobertura que tenen avui les persones desocupades. Amb dades del juny del 2014 només el 57,71% de persones desocupades i inscrites al SEPE cobren alguna prestació, quan fa un any eren el 61,5%. I el que és pitjor, dels que cobren, més del 50% percep només el subsidi assistencial, o sigui 426 euros.

¿El Sr. Rosell sap que el subsidi assistencial només arriba al 80% de l'IPREM, o sigui 426 euros al mes? ¿Sap que aquest subsidi, com l'IPREM i el salari mínim, ha estat congelat durant el 2014 per contribuir a la “recuperació”? ¿Sap que els requisits d'accés s'han endurit des del juliol del 2012 i que moltes persones que el cobraven ara no hi tenen accés? ¿El Sr. Rosell sap que les mestresses/us de casa que s'inscriuen com a desocupats --o sigui que no provenen de la prestació contributiva per haver cotitzat abans-- únicament perceben el subsidi assistencial de 426 euros si reuneixen de manera simultània els requisits de tenir més de 55 anys, haver cotitzat almenys sis anys al llarg de la vida laboral , no tenir ingressos familiars que superin el 75% de l'SMI en funció dels membres de la unitat familiar? ¿El Sr. Rosell sap que només que hi hagi en la família un treballador mileurista, la mestressa o amo de casa ja no té dret al subsidi assistencial? ¿Sap el que és que els teus ingressos diaris siguin de 14,2 euros?

Possiblement ni ho sap, ni l'interessa. Aquest no és el seu món. El seu és el món dels triomfadors, convertits en triomfòcrates, que han perdut, si alguna vegada n'han tingut, qualsevol vincle emocional amb la gent que pateix les conseqüències de la crisi que altres han provocat.

Notícies relacionades

Afortunadament, hi ha una altra manera de ser empresari i de concebre la funció social de l'empresa. I d'exemples n'hi ha a Espanya. Però sembla que la CEOE té una especial capacitat per atraure a la seva presidència el més gloriós de l'empresariat d'aquest país. Aquesta sí que és la veritable i més urgent reforma que es necessita, la de les organitzacions empresarials.

Post publicat al blog de Joan Coscubiela