Vallverdú, exemplar

No m'agraden les necrològiques, sobretot quan l'encarregat de vetllar el mort en públic exhibeix records compartits. No perilla que hi caigui perquè no vam ser mai amics. Tampoc enemics, perquè em penso que no en tenia, malgrat que els credos estètics es trobaven als antípodes. L'havia tractat poc, en algunes èpoques sovint, per qüestions de feina, en reunions, jurats o actes literaris. La seva poesia no m'ha interessat mai gaire. Les seves traduccions són pulcres i correctes. La sociolingüística no és matèria que em desperti passions. Però en secret, i de manera creixent, admirava aquest home.

Si per mi fos, en Francesc Vallverdú rebria la distinció de ciutadà honrat, no segons els antics usos i costums, que reservaven aquest primer estadi de la noblesa als que havien fet certa fortuna i adquirien pes a la ciutat, sinó com el més alt grau de l'exemplaritat ciutadana.

Ningú està obligat a ser un geni, però pocs com ell proclamaven que no ho eren, ni ho pretenia. En conseqüència, no era envejós, no creia, com molts dels que ens envolten com un vesper, que altres ocupessin la plaça de poeta destacadíssim que de fet li pertocava. En Francesc Vallverdú va mirar de ser útil, sempre.

Notícies relacionades

M’ofens, Uclés

¿Repetirà Moreno la majoria?

No era partidari de demolir sinó de construir, més exactament de contribuir. Era metòdic, minuciós, es formava un criteri a base de valorar els detalls i els components, no per impulsos o a partir de la seva subjectivitat. El seu interès personal no comptava, sinó el de la col·lectivitat, les condicions per desenvolupar una cultura i no el judici sobre els prestigis.

Pel que li vaig veure, en Francesc Vallverdú era un home de fons bonhomiós però de caràcter vehement. Amable, atent, de sòlides i poc alambinades raons. També irascible, saltava de seguida quan algú feia o deia un disbarat que perjudicava la comprensió o la construcció. Tot seguit posava pau, aquest ciutadà exemplar, honrat, discret i admirable que alguns enyorarem.