Veritats i mentides de la Justícia

El passat 6 de maig, el Tribunal Constitucional publicava una nota informativa en la qual avalava les taxes judicials catalanes, recorregudes en el seu moment pel Govern espanyol. Aquest fet provocà a Catalunya pànic per la temuda doble imposició, sinònim de desigualtat dels catalans davant la llei respecte de la resta de ciutadans de l'Estat.

El 28 de maig el Consell de l'Advocacia Catalana i el Consell de Col·legis de Procuradors de Catalunya acordaven amb la Conselleria de Justícia l'exempció del pagament de la taxa a tots els ciutadans catalans i a les pimes: 22 dies han estat suficients per demostrar que, quan les institucions, i sobretot les persones que les dirigeixen, tenen voluntat d'acord, res no és impossible per molt que ho sembli. Han estat tres setmanes durant les quals, davant el legítim dret de la Generalitat de cobrar les taxes, advocats i procuradors teníem l'obligació de preservar la tutela judicial de tots els justiciables; dos posicionaments llunyans, però dues voluntats que, mitjançant una bona negociació, han buscat una solució justa i profitosa per a Catalunya i per als catalans.

Advocats i procuradors ens hem mostrat sempre contraris a qualsevol taxa judicial, amb independència de la seva quantia i de les condicions de qui està obligat a pagar-la, però el Tribunal Constitucional acabava de legitimar jurídicament l'exigibilitat de les taxes catalanes i calia protegir els més desafavorits econòmicament per així mantenir intacte el dret a una tutela judicial real. Ho hem aconseguit amb un clar exemple de win win: la taxa només s'aplicarà a les grans empreses i cap ciutadà haurà de pagar-la.

ToTs els implicats hem sabut demostrar que a Catalunya s'està gestant una nova forma de fer política. Es basa en la interacció entre societat civil i poders públics, però sobretot en la confiança i respecte entre ambdós, una confiança que gravita en la veritat, la transparència, el diàleg i el treball. Uns valors que aniria molt bé poder-los tenir amb el Ministeri de Justícia, però què malauradament no es tenen a dia d'avui. Recentment el ministre Alberto Ruiz-Gallardon era entrevistat a Madrid per la periodista Ariadna Oltra al programa .CAT i, davant les molt preparades preguntes de la periodista i l'avidesa en la forma de plantejar-les, el ministre va decebre a tots els que estem en el món de la justícia. Esperàvem que acceptés un format del programa en el qual, després de l'entrevista, hi hagués un debat entre l'entrevistat i un grup reduït d'experts, perquè advocats, procuradors, jutges i fiscals fa temps que necessitem tenir aquest cara a cara per aclarir moltes confusions que ens preocupen.

Dissortadament la desconfiança va créixer més. El ministre va dir que la quantia de les taxes representava un 10% del cost total dels procediments, i no és cert. Per exemple, un recurs d'apel·lació genera un mínim de 800 euros de taxa, que seguint la seva tesi ens portaria a la conclusió que els advocats i procuradors cobraríem quasi 8.000 euros de minutes, import que està reservat a plets de quanties superiors als 160.000 euros, és a dir, procediments excepcionals.

El ministre va obviar dir quin havia estat l'impacte de les taxes en els processos; per exemple, a l'Audiència provincial de Girona les apel·lacions han caigut un 17% global, però cal destacar que, si a la mostra se li restessin els beneficiaris de la justícia gratuïta i les grans empreses (grups als quals no els afecten les taxes), el percentatge pujaria escandalosament.

Va AFIRMAR també que no es tancaria cap seu judicial, però no va ser capaç de sostenir que es mantindrien els òrgans judicials -que, tot i que pugui semblar el mateix, no ho és- obviant la disposició addicional cinquena del projecte de Llei de Demarcació i Planta, que deixa ben clar que les inversions en infraestructures quedaran reservades a la nova planta judicial i no a l'actual.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En resum, un discurs ric en oratòria i pobre, molt pobre en franquesa i sinceritat política, que fa que tots i cada un dels operadors jurídics desconfiïn d'aquest ministre. Qui és capaç d'afirmar que anar al jutjat és un costum del segle XIX, és algú que no ha entès les lliçons més elementals del dret constitucional, aquelles que permeten que tots els ciutadans espanyols puguin accedir a la justícia per tal de poder defensar els seus interessos, amb tots els mecanismes previstos per l'article 24 de la Constitució espanyola.

La conclusió no és cap altra que la de poder afirmar que, en Justícia, Catalunya està molt millor que la resta de l'Estat, i la causa és molt fàcil d'entendre: aquí la construïm entre tots.