Universitat, un crit d'alerta

El 30 d'abril passat la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE) emetia un comunicat en què alertava que dos anys després de l'aprovació de les mesures de racionalització de la despesa pública en educació la situació de les universitats era insostenible. La normativa del 2012 modificava la llei orgànica d'universitats i «afectava aspectes tan sensibles com els preus públics i l'organització de l'activitat docent». En efecte, en aquests dos anys s'ha produït una disminució dels fons destinats a la recerca, que, a diferència dels països del nostre entorn, són comptabilitzats com a despeses i no pas com a inversions; s'ha incrementat el preu de les matrícules tant dels estudis de grau com, especialment, en els estudis de màster, alhora que es reduïen els fons destinats a beques (incloses les beques Erasmus que permetien la mobilitat internacional de l'alumnat) i s'endurien les condicions per accedir-hi; s'han tancat les vies de reposició, renovació i rejoveniment del professorat i no permeten més que la substitució, sovint amb contractes precaris d'associats (entorn dels 430 euros nets mensuals), del 10% de les jubilacions.

Eren, segons es deia en el reial decret de 2012, mesures excepcionals dictades per fer front a la conjuntura de crisi econòmica. És per això que davant les reiterades afirmacions del Govern espanyol d'una millora de les perspectives econòmiques, la CRUE reclama que se suprimeixin aquelles mesures que van «més enllà d'un estalvi racional i una gestió eficient i austera» i que, per tant, es revisin els preus de les matrícules, que són dels més elevats de la UE; les polítiques de beques, que han de garantir l'equitat; les de finançament de la investigació i de les plantilles universitàries (personal docent i d'administració i serveis), que han de garantir la qualitat de la docència, la gestió dels centres universitaris i la continuïtat dels grups de recerca.

NOMÉS aIXí serà possible capgirar la dura situació actual, en què ha minvat el nombre d'alumnes i s'han degradat les condicions de treball a pesar dels esforços de la comunitat universitària per disminuir els efectes negatius de les restriccions. Així, prenent com a referència la Universitat de Barcelona, dels més de 90.000 alumnes matriculats en el curs 2009-2010 s'ha passat a menys de 80.000 en el curs 2012-2013; el pressupost total ha caigut dels 379 milions d'euros del 2010 als 363 del 2013, mentre que els ingressos per recerca i transferència de tecnologia han minvat considerablement: 109 milions d'euros el 2009, 58 el 2012. La situació de la recerca, peça clau per sortir de la crisi amb un teixit productiu eficient i innovador basat en una producció d'alt valor afegit, encara es pot deteriorar molt més, perquè la nova normativa per crear grups de recerca finançats restringeix l'equip investigador als professors estables, és a dir, funcionaris o professors amb contracte indefinit, la qual cosa exclou prop de la meitat de l'actual plantilla.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

A les dificultats pressupostàries per seguir realitzant una recerca competitiva i de qualitat s'hi afegeix, doncs, la precarietat laboral d'una gran part del professorat, que està desembocant en una «generació perduda» que va més enllà dels professionals qualificats que han d'emigrar. Són aquells professors joves -i no tan joves- que, malgrat complir amb tots els requisits -doctorat, acreditacions, aptituds per a la recerca, un mínim d'anys de docència-, no poden incorporar-se de manera estable a les plantilles universitàries per manca d'uns recursos que les administracions no garanteixen. En aquest sentit ni tan sols s'estan complint les previsions de la llei d'universitats de Catalunya (LUC, 2003) que es basava en la via contractual. I si la situació no s'ha deteriorat encara més és gràcies al compromís d'una comunitat universitària que, en molts casos, està responent a una càrrega docent que va molt més enllà del que fixen els Plans de Dedicació Acadèmica (PDA) que elaboren les mateixes universitats.

EN DEFINITIVA, la supervivència de la universitat exigeix revisar els preus de les matrícules, millorar el sistema de beques, garantir la continuïtat i l'estabilitat del professorat -aplicant mètodes de valoració i eficàcia acadèmica- i del personal d'administració i serveis, i una inversió més gran en recerca que ens aproximi a la mitjana dels principals països de la Unió Europea. Amb independència de la conjuntura política, tots hauríem d'estar d'acord a aconseguir una universitat de qualitat que permeti encarar el futur amb garanties d'èxit. No fer-ho seria suïcida per als interessos i les aspiracions dels ciutadans de Catalunya de construir una societat més justa, socialment més dinàmica i equitativa i productivament més eficaç i competitiva.