MIRADOR
El delicte de la Diana
Fa anys que conec Diana Garrigosa, una dona amb caràcter, com bé saben alguns dels que aquests dies han intentat vilipendiar-la. El seu delicte: intentar que el seu marit sigui feliç. Si algú sap com està i què vol l'expresident Pasqual Maragall és ella, la que pateix al seu costat sense perdre el somriure, la que sense ser metge s'ha convertit en una experta en Alzheimer, la que ha esgarrapat més hores de les que tenia per buscar recursos destinats a investigar la malaltia. La Diana és ara tan indomable com ho era quan Maragall va ser alcalde, tan bondadosa com va demostrar quan el PSC va anar a buscar el seu marit a Roma perquè sabien que només amb ell podrien arribar a la presidència de la Generalitat. Una dona que segueix sent tan coherent com quan es va negar a jugar el paper de primera dama de Catalunya o quan després, dolguda per la baixesa que van demostrar alguns dirigents, va trencar el carnet del partit.
Això incomodava i molesta els que no entenen que la vida és més que complir ordres, que als partits hi ha qui és capaç de pensar pel seu compte, que la família està per sobre d'unes sigles, i que hi ha un principi anomenat respecte que no s'hauria de perdre (tampoc en campanya). A ningú com als seus familiars li dol veure Maragall amb la mirada perduda, sigui en un míting o a casa. En això hi hauria d'estar tothom d'acord, ¿no? Però si la mirada absent està acompanyada d'un somriure, val la pena canviar els plans i sotmetre's als focus dels quals es fuig diàriament, ¿oi?
Segurament és una pregunta retòrica i no obtindrà resposta, encara que tant de bo serveixi de reflexió: ¿Potser Alicia Sánchez-Camacho, Esperanza Aguirre o Joaquín Leguina, per citar alguns dels que han criticat la presència de l'expresident i la seva dona en un míting en què participava el seu germà Ernest, han intentat, per un segon, posar-se a la pell de la família Maragall? ¿Estan segurs que si hagués estat el seu marit, el seu pare o el seu germà, s'haurien atrevit a prohibir-li que anés a un acte al qual volia anar? És veritat, en política no tot s'hi val.
