La recuperació ha arribat

La primavera i la recuperació han arribat al mateix temps. Verdegen els camps i els nostres ministres d'Economia i d'Hisenda apareixen a la televisió per explicar-nos les meravelles d'aquests nous temps de prosperitat recuperada: el benefici empresarial puja (i amb ell, i per sobre d'ell, les remuneracions dels executius), la borsa està en nivells màxims de cotització (encara que no es pugui evitar que de tant en tant protagonitzi algun sobresalt) i la prima de risc està per terra.

Paul Krugman se sorprèn, no obstant, davant l'espectacle dels polítics europeus exultants de felicitat davant d'èxits espectaculars com el d'Espanya, i ens recorda que dades com un 55% d'atur juvenil encaixen malament amb la nostra percepció del que es pot anomenar prosperitat. El problema, afegeix, és que la gent sembla acceptar que aquesta miserable situació és la nova normalitat.

Hi ha components fonamentals de la situació que no es veu que hagin millorat i que no és previsible que ho hagin de fer a curt ni a mitjà termini. Sobretot la desocupació. L'Organització Internacional del Treball (OIT) calcula que hi ha actualment 202 milions d'aturats al món, amb un augment de cinc milions respecte dels de l'any anterior, i calcula que, si prossegueixen les condicions actuals, l'atur seguirà creixent fins a arribar a més de 215 milions el 2018. Una situació que afecta amb especial gravetat els joves d'entre 15 i 24 anys. La seva taxa d'atur és molt més elevada que la dels adults. A aquestes xifres s'han de sumar els 23 milions que han abandonat el mercat de treball com a conseqüència del desànim i de l'augment de l'atur de llarga durada; uns treballadors perduts que, amb la seva desaparició de les llistes oficials, alimenten la il·lusió que l'atur disminueix.

Sense oblidar el que està més enllà de les estrictes xifres d'ocupació, com és la disminució dels salaris i l'empitjorament sistemàtic de les condicions de treball, que expliquen que l'OIT calculi que un 48% dels ocupats ho estan en llocs de treball vulnerables, és a dir, amb risc de no tenir ni un ingrés segur ni accés a recursos de seguretat social. Un estudi dut a terme pel departament de Sociologia de la Universitat de Cambridge, basat en una investigació en dues cadenes de supermercats, una de la Gran Bretanya i una altra dels Estats Units, revela que les pràctiques d'ocupació flexible que s'estan difonent en aquestes empreses, incloent-hi els contractes de zero hores, «causen ansietat, estrès i depressió en els treballadors com a conseqüència de la inseguretat econòmica i social» a què es veuen condemnats.

És convenient recordar, a més a més, que tot això es refereix a un col·lectiu global al qual es calculen taxes d'atur del 6%, i del 13% per als joves. De manera que s'haurà d'adaptar per interpretar una situació com la d'Espanya, en què les taxes d'atur són del 26% i del 55%, respectivament. Quina sigui la situació social que correspon a aquests índexs ens ho mostra un informe elaborat recentment de la Fundació Foessa que ens diu que un 60,7% dels aturats espanyols fa més d'un any que busquen feina, que un 10% de les famílies tenen tots els seus actius a l'atur i que la taxa de pobresa se situa entre el 21,6% i el 28%, segons els indicadors utilitzats per calcular-la.

Una situació en què no s'ha d'esperar gaire auxili en matèria de serveis socials d'un Govern que està portant l'Estat a màxims històrics d'endeutament públic, amb uns costos d'atenció del deute que s'agreugen amb la lowflation (la baixa inflació, un neologisme per evitar l'ús d'una paraula maleïda com deflació). El senyor De Guindos sembla que és l'únic a qui això de la lowflation no preocupa; però convé recordar, per valorar adequadament les seves opinions, que va ser membre del consell assessor de Lehman Brothers, la primera empresa financera que es va enfonsar en la crisi del 2008.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Amb un dèficit que ha arribat al 6,6% del PIB i que el Govern s'ha compromès a reduir fins al 2,8% el 2016, la perspectiva immediata és que s'haurà de retallar la despesa en 40.000 milions més i contraure nous deutes. Sense oblidar el compromís de seguir utilitzant els recursos públics en el rescat d'empreses en situació de risc, una tasca a la qual se suma ara la ruïna de les autopistes radials de Madrid.

Aquest és el món real i no el conte de fades que els nostres polítics ens expliquen habitualment, i que repetiran les pròximes setmanes fins a la sacietat per animar-nos a votar-los en les pròximes eleccions europees amb l'objectiu d'assegurar-se que tot seguirà igual.