L'Església i els papes
Joan XXIII i Joan Pau II als altars
Els quatre pontífexs de l'últim mig segle han aplicat el concili Vaticà II de forma diferent
Els processos revolucionaris solen produir-se amb gran celeritat i en curts períodes de temps. Després ve una etapa d'assimilació i sedimentació dels canvis, a la qual segueix un llarg temps de restauració, i fins i tot d'involució. Aquesta teoria crec que és aplicable a l'Església catòlica en l'últim mig segle i s'exemplificarà en la cerimònia de canonització de Joan XXIII i de Joan Pau II el 27 d'abril vinent a la plaça de Sant Pere, on coincidiran quatre papes: els nous sants, Benet XVI i Francesc. Els tres primers tenen en comú un esdeveniment central en el catolicisme recent: el concili Vaticà II, que, no obstant, va ser viscut, interpretat i aplicat de forma diferent.
Joan XXIII va posar fi a 15 segles de cristiandat, va voler acabar amb la llarga etapa d'anatemes contra els avenços científics, les revolucions socials, el pensament modern, els drets humans, el recurs als mètodes historicocrítics, etcètera, i va obrir el camí per recuperar el cristianisme evangèlic.
En els primers noranta dies de pontificat, ja «havia obert de bat a bat les finestres del Vaticà» als aires de la modernitat i iniciava un canvi de paradigma. Les fites més importants van ser: a) el Concili Ecumènic Vaticà II, exemple d'aggiornamento, pluralisme ideològic, llibertat d'expressió, diàleg i recerca del consens entre posicions ideològiques enfrontades; b) l'encíclica Pacem in terris, que incorporava a la Doctrina Social de l'Església els drets humans, proclamats 15 anys abans per l'ONU. Era el seu testament espiritual.
Pau VI va continuar el Vaticà II, va fomentar l'ecumenisme i va obrir l'Església als grans problemes de la humanitat amb els seus viatges a l'Índia i al Pròxim Orient i les seves intervencions en els organismes internacionals.
Va demostrar una especial sensibilitat envers la pobresa i el compromís amb la pau i la justícia a la Populorum progressio. Però amb ell va començar també la involució en el mateix Vaticà II al vetar el tractament de temes com el sacerdoci de la dona i imposar a la Constitució Dogmàtica sobre l'Església un text que supeditava la col·legialitat episcopal al dogma de la infal·libilitat del Papa. A l'encíclica Humanae vitae va prohibir els mètodes anticonceptius. Va permetre els processos contra els teòlegs nomenats per Joan XXIII assessors del concili: Bernhard Häring, Edward Schillebeeckx i Hans Küng.
El procés d'involució va continuar amb Joan Pau II i va culminar amb Benet XVI. Joan Pau II tenia una certa semblança amb el déu Janus bifront. Mentre publicava encícliques socials en les quals denunciava l'alienació de la classe treballadora i les relacions internacionals, i criticava severament el capitalisme, condemnava la teologia llatinoamericana de l'alliberament i donava la comunió a Pinochet. Promovia trobades amb líders d'altres religions, alhora que condemnava la teologia del pluralisme religiós en la instrucció Dominus Iesus. Aquestes actuacions repressives van comptar amb l'assessorament ideològic del totpoderós cardenal Ratzinger com a president de la Congregació per a la Doctrina de la Fe.
Notícies relacionadesJoan XXIII no ha tingut les millors companyies en els processos de beatificació i canonització. La beatificació va ser compartida l'any 2000 amb Pius IX, autor de la més severa condemna del modernisme a través del Syllabus. ¡Un papa reformador i en diàleg amb la modernitat compartia la pujada als altars amb un altre contrareformista i antimodernista! En la seva canonització coincidirà amb Joan Pau II, un papa que no va seguir precisament el camí de la reforma, sinó el de la involució.
Hi ha un tema en què coincideixen tots els papes de l'últim mig segle: la marginació de les dones a l'Església catòlica. El papa Joan XXIII va reconèixer el paper important que tenien les dones a la societat, però els va tancar les portes a les responsabilitats eclesials. Pau II en la declaració Inter insigniores va afirmar que no era admissible ordenar sacerdots les dones perquè Crist només va escollir els seus apòstols entre els homes. Joan Pau II ho va reiterar a la carta apostòlica sobre l'ordenació sacerdotal reservada només als homes. Benet XVI i Francesc han ratificat el plantejament excloent i discriminatori dels seus predecessors. Només Joan Pau I va suposar una esperança per a les dones, almenys en la imatge de Déu: «Déu és pare; encara més, mare». Però el seu pontificat només va durar 33 dies. El patriarcat segueix governant l'Església catòlica, encara que en les bases cristianes es viu la comunitat d'iguals sense discriminacions per raó de gènere.
