Ciència i religió

Podria semblar que parlar de ciència i religió és una qüestió superada. Fins i tot algú pensa que no es pot parlar de religió des del punt de vista del científic. Però quan es parla de les conseqüències de la ciència i les seves aplicacions, sobretot tenint en compte la biologia moderna, la pregunta surt de forma recurrent i segueix havent-hi conflictes oberts o larvats entre aquests dos àmbits de la nostra concepció.

Des del punt de vista de la pràctica científica és possible que aquesta sigui una polèmica superada. Una anècdota històrica ens ho demostraria. Durant el segle XVIII, la física de Newton havia demostrat la seva potència per explicar els moviments dels astres. El físic francès Pierre-Simon Laplace va presentar un dels seus llibres sobre el moviment dels astres a l'emperador Napoleó. Després de llegir el llibre es diu que l'emperador va preguntar a Laplace per què Déu no apareixia enlloc en el seu llibre. Laplace li va respondre: «És una hipòtesi que no necessito». D'aquesta manera, Laplace resumeix l'actitud que, en el desenvolupament de la seva activitat, adopta el científic.

QUAN un professional de la ciència pensa en maneres d'explicar l'assumpte que està estudiant, seria contradictori que introduís l'acció d'un ésser superior en les seves teories. Des d'aquest punt de vista podríem concloure que els científics han de ser necessàriament no religiosos. La realitat ens demostra que no sempre és així. La revista Nature ha fet de forma periòdica enquestes sobre les creences religioses dels científics. La seva conclusió és que el percentatge de científics que declaren una creença religiosa ha anat disminuint durant el segle XX, però que actualment, als països anglosaxons, un 25% dels professionals de la ciència afirmen creure d'alguna manera en l'existència d'un ésser superior. D'altra banda, qualsevol que tingui relació amb la comunitat científica deu haver conegut prominents científics que professen alguna religió. Per tant, l'experiència demostra que es pot ser un bon científic i haver desenvolupat una visió del món que inclou la religió.

De totEs maneres, és cert que de forma periòdica es presenta algun tipus de conflicte entre ciència i religió. El cas més clàssic es dóna quan algun creient troba que un cert aspecte de la ciència contradiu el que creu. La teoria de l'evolució n'és un exemple típic. Actualment tenim teories sòlides per explicar l'origen de l'univers, l'origen de la vida i l'evolució de les espècies, però per a aquells que practiquen algunes religions el món és una creació divina i no el producte de l'evolució. És un tema que planteja un conflicte recurrent, per exemple quan es discuteix la manera com s'ensenya la biologia.

A causa dels conflictes que s'han presentat, hi ha científics que tenen una actitud activa d'oposició a la religió i aquesta s'ha convertit fins i tot en objecte de recerca. L'antropologia, per exemple, demostraria que moltes de les religions que es practiquen actualment van aparèixer fa 2.000 anys en el moment en què es construïen societats complexes. Fins i tot algú ha proposat que existeixen gens que predisposen a la creença religiosa. Per tant, la religió seria un producte més de l'evolució de la nostra societat i del nostre sistema nerviós i fins i tot no tindria sentit en el món actual. Això entra clarament en conflicte amb els que són creients. És possible que hi hagi un percentatge de científics que són creients, un altre que són activistes en contra de la religió i segurament una majoria que tenen una actitud agnòstica.

Notícies relacionades

Un país sense nens

¿Un altre rebuig al que demana Catalunya?

EN DIFERENTS períodes històrics, la ciència ha topat amb fortes resistències de les esglésies que hi veien, possiblement amb raó, una amenaça al seu poder. I són ben coneguts casos de persecucions per proposar alguna teoria científica o alguna nova aplicació de la ciència. Actualment hi ha hagut conflictes no tan virulents com els que tenen a veure amb l'evolució biològica o amb els usos de les tècniques de reproducció assistida i és possible que se'n plantegin amb els avenços en neurobiologia.

L'aplicació del mètode d'anàlisi racional de la realitat que està en la base la ciència ens està permetent explicar l'univers en què vivim amb detall i precisió. Les teories que s'han anat definint poden haver xocat amb algunes creences religioses i és possible que això continuï passant. L'experiència demostra que hi ha individus que acomoden ciència i religió en la seva manera de viure. Les societats laiques modernes basen també el seu funcionament a acomodar, amb tolerància, el funcionament de la ciència (i de la política) en àmbits autònoms respecte de les creences personals, incloent-hi les religioses. Quan això s'accepta, en lloc d'un conflicte es produeix una confrontació lliure d'idees de la qual tots podem sortir enriquits.