Democràcia i autocràcia: bloquejar internet o morir
Diverses persones passen davant d’un cartell electoral d’Erdogan, aquest dijous a Istanbul. /
El 20 de març, el govern turc de Recep Tayyip Erdogan “sorprenia” el món anunciant que es bloquejava l’accés a la xarxa social de missatges curts Twitter des de l’interior del país. Una setmana després, al bloqueig de Twitter s’hi sumava el bloqueig de la xarxa social per compartir vídeos Youtube.
Aquesta pràctica --bloquejar un mitjà de comunicació-- és tan vella com vella és la possibilitat que els humans s’expressin i alguns d’aquests humans els incomodi la lliure expressió dels primers. La història del poder --polític o econòmic-- per controlar els mitjans la podem traçar des de l’origen dels temps. Ja en l’Antiguitat es limitava l’accés a l’educació per a limitar aquesta llibertat d’expressió: és encara avui que moltes dones no poden accedir a l’educació o a una de molt parcial per aquest precís motiu.
L’arribada de la impremta, així com els ideals revolucionaris posteriors d’igualtat, van posar en mans de “qualsevol” tant un poderós mitjà de comunicació com la facultat de fer-lo servir eficaçment. Perdut el control de les persones, calia controlar la tecnologia. El poder, doncs, ja a partir del s.XV va intentar controlar la impremta, i així amb les mitjans que van aparèixer successivament: els impressors van intentar controlar la ràdio fundant o comprant emissores de la mateixa manera que les emissores de ràdio van intentar controlar la televisió fundant o comprant canals de televisió.
El problema amb Internet és que no es pot comprar tot sencer.
D’altra banda, censurar-lo tot sencer pot tenir un cost prohibitiu. Quan una tecnologia esdevé d’utilitat general, com l’electricitat, privar-ne l’accés és com combatre una hemorràgia aturant el cor: quan el govern egipci va bloquejar tot Internet el gener de 2011, es calcula que la pèrdua econòmica va ser d’uns 18 milions de dòlars al dia o, sumant els cinc dies que va aguantar el govern fins que es va rendir a l’evidència, un impacte negatiu d’un 3-4% del PIB.
I la censura parcial es va demostrar, el mateix endemà del bloqueig de Twitter a Turquia, totalment ineficaç ja que les maneres de saltar-se’l són nombroses.
Notícies relacionadesEl mateix 2011,Evgeny Morozov ja advertia que la millor manera de combatre la llibertat a Internet no és atacar les infrastructures, sinó les persones: des de la desacreditació de les millors reputacions fins a la persecució i eliminació física de tota disidència, el millor és anar a les mans i no als teclats.
Turquia, que pretén ser una democràcia europea que no es pugui comparar amb Iran, Pakistan, Cora del Nord o la Xina, de moment haurà de contentar-se, doncs, de fer carregar violentament la policia contra els manifestants, cosa que certament es tolera bé a certa Europa.
