'Margallo y cierra España'

Cada vegada que miro els retrats dels meus ancestres no sé si lamentar la seva mort o elogiar el seu heroisme. Els Margallo van ser importants en la defensa dels territoris d’Espanya. Una prova d’això és que un conflicte africà en què van morir diversos espanyols i no pocs rifenys va portar el nom de la guerra de Margallo, comandant de la plaça de Melilla. El meu parent, la veritat, no va ser un prodigi de diplomàcia. Va voler construir una fortificació a la ciutat i per a això s’havia d’aixecar el morabit on s’allotjaven les restes d’un sant musulmà. La revolta dels rifenys va ser notable i van considerar el greuge de Margallo com el pretext d’una guerra santa. Dos anys va durar la guerra de Margallo, fins que li van clavar un tret a la templa. L’heroi supervivent d’aquella guerra va ser un tal Miguel Primo de Rivera, que al cap de vint-i-tants anys acabaria sent el primer dictador espanyol.

Notícies relacionades

Els llimbs dels expresidents

Quan elles agafen el relleu

O sigui, que el meu cognom ve tacat amb la sang de l’obstinació. Poc després, durant el desastre d’Annual, un altre García Margallo, llavors capità d’Artilleria, va morir també en terres africanes. Amb aquests precedents era normal que la meva vida s’allunyés del tarannà castrense i que busqués en les escoles de negocis l’afany de triomf que la meva família va desaprofitar en unes guerres mal planificades. Els jesuïtes i després la simpatia per l’Opus Dei em van fer abraçar la causa dels sectors menys ultres del PP. Vaig estar amb Areilza i amb Pío Cabanillas i així, d’aquesta manera, vaig trobar el meu passaport per a Europa. 17 anys vaig estar escalfant escons a la Unió Europea fins que, per sorpresa, Rajoy em va fer ministre d’Afers Estrangers. Recordo que les meves primeres paraules com a ministre del món van ser per a l’eurodiputat conservador Charles Tannock. El bo de Charles es va acostar per felicitar-me i jo li vaig dir “Gibraltar, espanyol”. Dies després em vaig trobar amb el meu homòleg britànic William Hague i vaig tornar a treure el tema de Gibraltar dient-li, de ministre a ministre, que “aquesta broma de Gibraltar s’ha acabat”. Va ser un reconeixement als heroics Margallo caiguts en sòl africà i també una mostra del meu bon humor.

Perquè durant 17 anys l’avió que ens portava als eurodiputats des de Brussel·les o Estrasburg fins a Madrid no era el mateix si jo no hi anava. El món s’ha fet a la meva mida. Una de bronca i una altra de comèdia i acudit. M’agradaria fer com l’anunci de Ferrero Rocher perquè la gent digués que les recepcions del ministre són sempre adorables. Però ara em veig en l'obligació de canviar els afers estrangers pels assumptes interiors. Em passo el dia parlant amb els ambaixadors perquè els tallin les ales als conspiradors catalans. Per sort Putin ens ha donat un cop de mà i ha posat el tema de Crimea al seu lloc. ¿No volen referèndum? Doncs que sàpiguen que els referèndums els poden sortir malament als que els convoquen. I, llavors, que sàpiga Mas que estarà condemnat a vagar pels segles dels segles per l’inframón. Aquesta és la nova guerra de Margallo. Amb la diferència que aquí no hi ha armes ni càrregues de cavalleria. Clausewitz ja ens va advertir que la diplomàcia era la guerra per altres mitjans. Però la diplomàcia també és trobar un acudit cada dia per rebaixar tensions. És el nou estil Margallo i em fa la sensació que més d’un dels escolans de Mas em riu les gràcies.