La generació de l'arquitecte Las Casas

La defunció de l'arquitecte Manuel de las Casas (Talavera de la Reina, 1940) ha sigut, fa pocs dies, un sotrac important en el panorama de l'arquitectura espanyola. I no només per la pèrdua de la solvència i la generositat d'un amic i un gran professional, manifestades fins i tot en el contingut, la història i les arrels culturals de tota la seva obra. Ara, al fer les necrologies, quan volem explicar què ha representat en els esforços de recuperació dels continguts morals de la modernitat que el franquisme havia condemnat a mort, no sabem ben bé per on començar.

¿Parlarem primer de la seva tasca en el Ministeri de Cultura com a cap del Servei de Restauració de Monuments o en el Ministeri d'Obres Públiques com a director d'Arquitectura? ¿O donarem prioritat a la seva empenta pedagògica que el va portar a fundar una nova Escola d'Arquitectura a Toledo amb la idea d'assajar una experiència que servís de model per a la reforma de les escoles d'arquitectura de tot l'Estat? ¿O començarem amb una anàlisi -una classificació estilística- de les seves obres més significatives, en què juguen com a protagonistes moltes de les seves meditacions crítiques, material bàsic per a la definició d'un llenguatge en què el compromís poètic rau en la concisió constructiva?

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

La millor manera de situar culturalment un artista i un intel·lectual en el seu escenari social és partir de l'anàlisi de l'obra pròpia, abans d'atribuir-li adjectius i influències. Però Manuel de las Casas és una excepció evident, perquè, potser sense proposar-s'ho, ha esdevingut una fita representativa dels episodis espanyols -diguem-ne millor, madrilenys- en la reimplantació de l'arquitectura moderna. Va acabar la carrera l'any 1964 quan la batalla per la modernitat ja era vençuda gràcies a l'empenta de la generació anterior amb mestres tan eficaços com Vázquez Molezún, Saenz de Oiza i Alejandro de la Sota que ja havien trobat escletxes d'influència en la massa resistent de l'administració. Estava, doncs, en disposició de donar a l'arquitectura i l'urbanisme una presència oficial i participar en l'entronització de l'arquitectura moderna en les estructures estatals i en l'adequada normalitat dels nous funcionaris. Aquesta és una de les diferències en l'evolució del moviment modern a Madrid i Barcelona. A Madrid, tot tendia a ser incorporat a un sistema general: es reconeixien els avenços experimentals i fins i tot les recerques individualitzades, però preocupava més la modernització dels serveis públics i el compromís per a un possible canvi de sistema professional. I Manuel de las Casas era un fet simptomàtic en l'àmbit de la refundació de totes les àrees professionals de l'arquitectura i l'urbanisme: catedràtic d'universitat, assessor de molts plans modèlics en el renaixement de l'urbanisme, empleat del ministeri en tasques de control tecnopolític, realitzador de molts projectes oficials oferts com a models d'eficàcia regeneradora, organitzador d'un despatx professional amb col·laboracions ben orientades, altaveu crític de cada experiència i de cada propòsit. Però sobretot, representava l'esforç per millorar una estructura política -o, diguem-ho millor, una eficàcia governamental- en la incipient introducció a l'obra pública del valor individual dels professionals independents de vàlua reconeguda. Podríem dir que Las Casas representa força bé la dignificació dels arquitectes que, per sobre de les coqueteries estilístiques de la clientela particular, conformista i aideològica, s'introduïren en l'obra pública recreant una primera dignificació de la, fins aleshores, desacreditada posició del funcionari. La generació de Las Casas, doncs, va poder fer dos passos endavant. Un, alliberar-se de la lluita programàtica per la introducció d'una cultura arquitectònica que tenia el perill d'esdevenir un estil neutre sense contingut ideològic. L'altre, haver establert un to de qualitat en la participació dels bons professionals independents en els projectes de l'obra pública, superant l'aïllament i el menyspreu patit pels supervivents de l'ensulsiada de la guerra i el franquisme. Això, va permetre una millora del sistema i afirmar el prestigi dels professionals al servei de les entitats públiques. Una requalificació del rol transcendental del funcionari com a professional indispensable

És molt gratificant que la mort de Las Casas hagi colpit profundament el món de l'arquitectura i l'urbanisme perquè les seves obres eren el testimoni d'exigència de qualitat d'autonomia creativa en l'inici d'una nova organització professional. I analitzades aquestes obres en detall hi trobaríem anuncis prematurs d'altres polèmiques més actuals, més concretades en termes arquitectònics: l'intent de solucionar la sèrie de contradiccions que han configurat el segle XX: història / realitat social; innovació / adequació; servilisme ideològic / proclamació revolucionària, arts decoratives / estètica industrial, etcètera.