El futur d'un servei essencial
¿Més tarifes? ¡Més viatgers!
Barcelona pot i ha d'augmentar el nombre d'usuaris del transport públic mitjançant abonaments
La bombolla financera del dèficit del transport públic barceloní ha aparegut de forma contundent. Les constants pujades de tarifes dels últims anys només són la punta de l'iceberg del problema, un intent desesperat d'evitar la hipòxia absoluta i haver d'arribar a mesures dràstiques com la retallada de serveis o de nòmines, començant per les dels directius de les empreses de transport públic que cobren més que Artur Mas o Mariano Rajoy.
¿Com hem arribat fins aquí? Molt senzill: gastant més del que s'ingressava durant diverses anualitats. ¿I per què? Primer, perquè en l'època del tripartit es va voler recuperar el retard acumulat en el servei de transport públic. Segon, per l'inveterat costum d'alguns dels nostres polítics de pensar que el següent ja sabrà com desfer l'embolic, d'impossible solució, del dèficit que anava causant la cadena d'inauguracions. Tercer, perquè la faraònica línia 9 de metro -¡què espera el Parlament per crear una comissió d'investigació sobre la seva horrorosa gestió!- ha enfonsat les finances de la Generalitat amb els seus mètodes ajornats de pagament. Quart, i més important, perquè d'acord amb el mainstream oficial la forma de fer créixer l'economia era gastant i endeutant-se. Tot havia de créixer: la despesa, el transport públic, les inversions... Tot. Només llavors l'economia milloraria i amb els nous ingressos fiscals es podria desinflar la bombolla financera del sistema de forma controlada. Com és ben sabut, això no ha estat així. I cinquè, perquè per evitar els límits d'endeutament públic es va recórrer sense límits a la financerització de les inversions en les infraestructures, convertint-les en un cànon computable com a despesa i no com a inversió en els comptes de l'Autoritat del Transport Metropolità, l'ATM.
El pla de sanejament financer que preveuen les autoritats sembla poc consistent, i sobretot gens innovador. Estem en mans de financers sense noves idees. Proposen agafar el deute acumulat de 500 milions d'euros i finançar-lo en 15 anys. Un regal molt bonic per als bancs d'entre 120 i 210 milions en interessos (depenent de si el tipus aplicable és el 3% o el 5%). Per aconseguir-ho s'haurà de garantir un augment de les aportacions públiques. L'Ajuntament de Barcelona, la Generalitat i l'Àrea Metropolitana ja han anunciat 25 milions d'euros addicionals per a aquest any i encreuen els dits perquè al ministre Montoro no se li acudeixi una nova rebaixa en les aportacions de l'Estat, amb l'argument que es tracta d'una competència transferida fa unes quantes dècades. El que falti ho posaran els usuaris amb nous increments de tarifes i, arribat el cas, amb mesures addicionals d'ajust, procurant sempre no tocar plantilla, salaris i oferta de servei.
¿Hi ha alternatives? És clar que n'hi ha. Però per portar-les a terme fa falta coratge, ambició i lideratge polític. Llanço dues idees. La primera: s'han d'augmentar els ingressos dels usuaris, no per la via de continus cops de tarifa sinó guanyant nous usuaris. Per aconseguir-ho encara queda un gran recorregut potencial. En les hores punta queda capacitat en tots els trens que surten de Barcelona, i a les hores vall i els caps de setmana l'oferta triplica la demanda. La Unió Internacional de Transport Públic (UITP) proposa que les ciutats dupliquin el nombre de passatgers d'aquí al 2025. Jo proposo que en els pròxims quatre anys els passatgers dels transports de Barcelona augmentin en un 20%. Com que l'oferta de Barcelona és excel·lent -una dada reconeguda a escala mundial-, el que es necessita són abonaments amb preus atractius per fidelitzar els que usen poc el transport públic. Com ha succeït a tot Europa, són aquests abonaments els que aconsegueixen augmentar el nombre de viatgers. Aquí, només el 10% dels viatgers els usen, justament perquè els seus preus resulten poc atractius.
La segona idea: finançament encreuat. El cotxe, que perjudica el transport públic amb la seva congestió i els ciutadans amb la seva contaminació, ha de contribuir al finançament del sistema. L'àrea verda de l'aparcament de Barcelona s'ha de recuperar, s'han de crear-se recàrrecs en els peatges, no descomptes, i taxes sobre les places d'aparcament de rotació i de les empreses, contribucions especials dels grans centres generadors de mobilitat, etcètera.
El transport públic és la quarta pota de l'Estat del benestar, ja que proveeix un servei universal per a tothom. És l'hora de la política amb majúscula, el temps en què els polítics s'armin de valor i vencin les reticències de la burocràcia conservadora enquistada en les direccions de les oficines públiques, els consells de les quals, fins avui, només han aconseguit fracassos, un darrere l'altre.
