Carnaval
Sona el despertador. Bartomeu obre un ull, fa un salt vigorós, esprinta pel passadís, es llança sobre els seus genolls aprofitant les virtuts lliscants del pijama i deixa anar la seva eufòria a la cuina, on crida gol i s'abraça al calendari. És molt normal: un nou dia ha arribat i segueix sent president del Barça. El successor de Rosell ha arribat fins a les portes de la primavera de la mà d'un efectiu pla consistent a tanca Freixa en algun soterrani, somriure molt, resar per un atac de covardia de Pellegrini i saldar deutes amb Cruyff. El bon 'Bartu' ja espera un altre miracle de la primavera. L'hauran de fer realitat gent com Messi, Iniesta o Valdés, que fa temps que han girat l'esquena a la seva junta, i s'haurà de ratificar a les urnes, on els socis diran si confien 600 milions d'euros i el nom del seu estadi als van pactar amb els Boixos i van fitxar Neymar. La data del seu adéu, doncs, sembla decidida.
No obstant, a molts barcelonistes els ha sorprès l'extraordinària placidesa d'aquestes primeres setmanes del president sense vots. Potser l'explicació a aquest fenomen s'ha de buscar en el fet que el barcelonisme ja no vibra com abans. No hi ha hagut mocadorades apocalíptiques ni multitudinàries peticions d'eleccions, això parlaria d'una massa social viva, intensa. Els barcelonistes veuen ara els partits enganxats a Twitter, mirant el 'Cuore' i amb el volum baixet --que no es desperti l'avi--, víctimes de la formidable obra de destrucció empresa per Rosell des de l'estiu del 2012. Aquesta apatia general l'acrediten tant la caiguda de l'assistència al Qatar Airways Stadium com els milers de tertúlies de bar que se succeeixen cada dia i que bé podrien titular-se 'La destrempada'. No li demaneu grans revoltes a una massa desencantada.
Per fortuna no falta l'humor. Els esdeveniments dels últims dies estan plens d'invitacions a la rialla. Tenim Artur Mas sortint al rescat de l''establishment' de la Barcelona del Pont Aeri i anunciant que votarà sí a la reforma de l'estadi. Un gest bonic, que sens dubte li tornaran. També són molt boniques les truculències que s'expliquen sobre els últims dies de Rosell a la junta: revelen que personatges amb cara de badall eren en realitat 'crooners' amb un excepcional sentit del drama. I què podem dir del fitxatge d'aquest parell de querubins, els Halilovic, que tan poc s'assemblen a Pepe i Ramos i que arriben a un equip que des de fa un trienni necessita desesperadament entre tres i vuit centrals. Quina conga tenim muntada a Aristides Maillol.
(Dissimuleu, no somrigueu, ara ve el disgust i el vostre cap us podria estar veient per sobre de l'ordinador).
Mentre el Carnaval s'apodera definitivament del club, seria bo recordar que els grans equips es gesten entre el gener i el febrer, al març com a molt tard. Un es pregunta qui emprendrà aquesta tasca. ¿El tal Mestre? ¿Zubizarreta, que fa temps que està apartat de les decisions clau? ¿El Tata? ¿L'hi deixem a Pautasso, o millor a Roura, ara que se'n va? ¿Benedito es pot emportar-se algú a mitges amb Vilarrubí? ¿Pot treure Cruyff la destral per decidir les baixes? ¿Hi pinta alguna cosa Laporta? ¿Li donem la clau de la caixa a Parera? ¿Segueix operatiu el Komando Reyna?
Notícies relacionadesEl rellotge, ja ho veuen, no pot ser més desfavorable al Barça. El recorregut de la fallida junta actual s'aturarà previsiblement a l'abril i no sembla importar-li cap altra cosa fins llavors, la grada viu atrapada en la melancolia i el dia a dia només el salpebren els assumptes grotescos que sacsegen el club. El temps vola. I d'aquí a unes hores, Bartomeu i el seu pijama assajaran una nova celebració, cobrint en planxa els últims metres del passadís per acabar fent l'escarabat sota la taula de la cuina.
Post publicat al blog La Caverna Blaugrana
