Relectura de Giedion i Krier

No sé si en aquests anys de crisi han augmentat o disminuït els textos teòrics o divulgatius sobre arquitectura i disseny urbà, atenent que alguns temes en aquest camp han assolit un interès col·lectiu i, fins i tot, massificat en convertir-se en exemples de la polèmica política. Em sembla, però, que el que realment ha canviat no és la quantitat sinó el ritme i la temàtica, la immersió publicitària, les interdependències polítiques i les exigències de participació populars. Així s'han imposat uns discursos que s'aparten de les síntesis filosòfiques i de les propostes metodològiques del disseny amb l'aparició de nous protagonistes, entre el quals destaquen els temes ambientals i energètics i l'equilibri entre demanda i costos reals. És a dir, la base de l'operativitat social i eco­nòmica. Gairebé podríem dir que els historiadors i els crítics actuals -i els professionals il·lustrats- han deixat de parlar de temes especí­ficament arquitectònics -la forma, els usos, el barri, la civilitat urbana- aclaparats per la prioritat de dos problemes: el medi ambient i les fórmules especulatives en què acaben degenerant totes les ofertes.

Per això és d'agrair que, enmig d'aquesta situació, algunes editorials hagin publicat -reedició o novetat- alguns llibres que tornen a plantejar tesis i objectius especialment arquitectònics. Per exemple, l'editorial Reverté ha introduït en les seves col·leccions textos que són bàsics per entendre i discutir una teoria de l'arquitectura en la qual l'arquitectura pròpia i explícita -una arquitectura sense adjectius- torni a ser la protagonista. N'hi ha dos que em semblen molt oportuns pel que tenen de significació històrica: Espacio, tiempo y arquitectura, de Sigfried Giedion, i La arquitectura de la comunidad, de Leon Krier. L'obra de Giedion segueix sent, sens dubte, la millor anàlisi de l'aparició de l'arquitectura nova amb tota la càrrega revolucionària del trencament de regles, costums i tradicions. És la millor explicació de l'esclat d'un estil arquitectònic basat, precisament, en la negació de l'estil i en l'afirmació d'una moral. La relectura que se'n pot fer avui, al cap de més de 70 anys de la primera edició, permet veure la permanència del valor categòric de l'arquitectura que es manté sempre com la base del coneixement i del mètode.

Des de fa temps, parlem sovint d'unes certes crisis en el reconeixement del disseny i l'arquitectura moderns en les quals sobresurten dues significatives fluències. La primera és l'aparició de formalismes, amaneraments i desviacions culturals que aparten l'arquitectura dels principis ètics i estètics de les revolucions de la modernitat. Sovint les obres i els projectes s'obliden dels propòsits de coherència forma/funció/sistema productiu, de la voluntat de realisme social i de neteja ornamental, de pertinença a una àrea de cultura figurativa. És fàcil que tots aquests principis es vagin perdent i prosperi en canvi l'arbitrarietat formal -l'exabrupte més difícil i més inútil- i la proclamació de l'extravagància. Un camí ple de trampes i desercions. L'altra fluència crítica és la que teoritza la creació d'un nou llenguatge que accepti simultàniament la novetat radical i el manteniment de la tradició.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

El llibre de Giedion, ara revisat, és un document utilíssim per la defensa de la puresa formal i conceptual del moviment modern perquè l'estructura informativa i conceptual és la més encertada i verídica en l'abundantíssima bibliografia sobre l'inici del moviment. Una relectura d'aquesta versió definitiva és el millor instrument per a la qualificació del moviment i la confirmació de la seva continuïtat contra els arguments pessimistes que la volen veure malmesa i en crisi. De la mateixa manera, el llibre de Krier és l'explicació més intensa i creativa de l'aparició del que se n'ha dit postmodernitat, una altra crisi que, un cop superada, ha ajudat a ampliar els punts bàsics i afegir-hi el respecte a la història, amb la qualificació d'un urbanisme tradicional, i el retorn a l'illa, el jardí, el monument, com els elements indispensables per aconseguir una ciutat real, una ciutat acumulativa amb cohesió formal i significació pròpia.

Aquests dos llibres de l'editorial Reverté tenen, doncs, una funció anticrisi que caldria aprofitar. Giedion per fer-nos retornar a la plenitud dels principis del moviment modern. I Krier per analitzar la capacitat d'adaptació d'aquests principis a l'evolució de la realitat si aquesta realitat pertany al mateix quadre concep­tual. Arquitecte.