Uns morts de fam

Una xifra com una altra qualsevol, barrejada amb percentatges del PIB, lletres del Tresor col·locades o cotxes de segona mà disponibles. En aquesta madeixa de números amb la qual s'escriu cada dia l'actualitat apareix una quantitat que es correspon amb la de cossos ofegats que el corrent marí ha anat portant a la platja de Ceuta. 15 cadàvers, com qui diu onades de 20 metres a Finisterre o 40 milions de Bárcenas a Suïssa. A vegades llegim dades que ens escandalitzen una estona -curta-, altres donen per a converses a la màquina del cafè i després hi ha el cas dels subsaharians a Ceuta, que sembla un paquet informatiu que ni ens va ni ens ve. Els 15 cadàvers eren persones vives fa 10 dies. Van sortir un dia de casa seva, es van acomiadar de la seva mare, pare i germans, van recórrer quilòmetres de desert gairebé sense menjar ni beure, i es van llançar al mar per recórrer l'últim tram de la seva esperança de futur. Tindrien un nom i un cognom, una història personal, un grapat de records, una vida. El número 15, no obstant, ens evita moltes noses emocionals: ens allunya de la part humana a base de reduir-la a estadística.

Decència moral

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Vivim temps d'enorme complexitat que els nostres governants intenten reduir a simplificacions que voregen l'insult. El president de Melilla, per exemple, va fer una anàlisi impròpia d'una persona alfabetitzada: «Si la Guàrdia Civil no pot usar mètodes antiavalots, només falta que posem hostesses per rebre'ls». L'altra cantonada dialèctica de la seva reflexió seria no anar amb tonteries, i ja que no hi cap ni un immigrant més, bombardegem des de la frontera tot el que es mogui a l'altre costat fins que no quedi cap mort de fam amb el qual no estem disposats a repartir la nostra misèria. Entre una i altra posició hi hauria d'haver la decència moral i la convicció democràtica, o sigui, una forma de resoldre el greu conflicte de la immigració sense avergonyir-nos. Al ministre de l'Interior li queda el recurs de resar per demanar perdó pels seus pecats. Déu és magnànim -encara que es va oblidar d'Àfrica- i sabrà perdonar-lo. Però els que no tenim a qui pregar volem viure en un món que ens permeti mirar als nostres fills a la cara i dormir en pau.

Qualsevol d'aquests joves ofegats, als quals esperaven en els últims 15 metres amb pilotes de goma, hauria pogut ser el nen adoptat per una parella del barri, aquell negret amorós que veiem pels carrers de la nostra ciutat a coll d'una mare blanca. Però van créixer massa, i ja sabem que per a alguns quan es passa de la condició d'embrió no es té el més mínim interès diví o humà. La nostra crisi també ha afectat valors com la humanitat i la compassió. Un conegut feixista em va dir l'altre dia a Twitter: «Emporta't tu 20 negres a casa i alimenta'ls». Heus aquí la reflexió d'un bàrbar. El vòmit d'un bèstia.