L'economia es redueix
El dia de la marmota
Espanya ja ha d'iniciar el canvi del seu model productiu perquè tard o d'hora les coses milloraran
Black Friday i Halloween comencen a formar part del nostre paisatge, evidència de la globalització dels costums nord-americans. En aquesta línia ja ens és familiar el dia de la marmota que se celebrarà en dates pròximes i que és un mètode folklòric per predir la durada de l'hivern. Si la marmota veu la seva ombra al sortir del cau l'hivern durarà sis setmanes més, i si no la veu durarà menys. Aquesta predicció té una mica de base científica, com gairebé tots els costums agrícoles, però no és ni de bon tros precisa.
l'ESdevenir econòmic segueix generant petites notícies que es poden interpretar de manera diversa encara que el corrent general ja és de millora. Una vegada proscrita per sempre l'expressió brots verds, s'ha de reconèixer que al malalt li ha baixat la febre i l'analítica és molt millor que fa uns mesos. La situació del nostre sistema financer és molt més clara i solvent que fa un any i no s'esperen grans disgustos dels test d'estrès del BCE, en tot cas algun defecte de capital en entitats nacionalitzades totalment o parcialment que es podrà resoldre via FROB. I el Tresor no para de donar bones notícies en forma de col·locació d'importants quantitats de deute a un preu molt menor que en el passat recent. No hi ha risc d'equivocar-se a l'aventurar que l'economia i el sistema financer no només han sortit de l'uvi, sinó que ja se n'han anat a casa i, llevat d'un ensurt en algun control rutinari, tot està si més no encarrilat.
Aquesta recuperació financera és imprescindible perquè la resta de l'economia es desperti, i ho està fent. La pregunta que tots ens fem és a quina velocitat i amb quina intensitat. Les dades de l'enquesta de població activa (EPA) presenten un element molt positiu: el desembre del 2013 hi havia menys gent en atur que el desembre del 2012. Però, al seu torn, també hi ha menys gent treballant: la nostra economia productiva s'ha reduït en part perquè alguns potencials treballadors han emigrat, però sobretot perquè entre altres s'escampa el desànim. I qualitativament l'ocupació és de pitjor qualitat, creix el que és a temps parcial, amb contracte temporal i retribució molt baixa.
La sortida de la crisi l'hem fiat a la devaluació interna, Espanya ha de seguir sent més pobra per ser competitiva… I ho estem aconseguint, una competitivitat cuinada a base de salaris més baixos amb un augment de la injustícia social, menys prestacions socials i focalització dels impostos en els més fàcils de caçar, els assalariats. Estem sortint del forat però ens hi hem deixat moltes coses.
Ara que l'«emergència econòmica» està superada, seria el moment de pensar quin tipus de país volem. Amb salaris baixos atraurem producció; i el sol, la sangria i els bons preus atrauran un turisme de classe mitjana-baixa. Però, ¿no podem ser alguna cosa més? El model productiu d'Espanya no s'ha reinventat al llarg de les successives crisis que ens han castigat. Valdria la pena, ara que sabem que seguim vius a l'eurozona, prioritzar la nostra economia en alguna cosa que no sigui manufactura barata i turisme de paella i sangria.
De la mateixa manera que les empreses que han sobreviscut a la crisi comencen a recuperar les seves capacitats per créixer i es plantegen un nou horitzó estratègic, Espanya hauria de definir què vol ser quan sigui gran en àrees tan rellevants com la innovació o l'educació. Mentre una sigui una despesa supèrflua i l'altra una arma llancívola entre les diferents ideologies no avançarem ni un mil·límetre.
Notícies relacionadesA vegades és bo mirar els que són molt diferents. Les petromonarquies s'estan inventant un futur per quan el petroli no sigui tan important. Estan conquistant les rutes aèries cap a l'Est amb Emirates, Qatar Airways o Etihad i estan creant una indústria d'oci i cultura que ni podien somiar fa pocs anys. Tenen molts recursos, és cert, però fa menys de 50 anys eren tribus nòmades en una de les regions més pobres del planeta. La nostra actitud hauria de ser similar, pensar que ens pot anar malament quan ens vagi bé i no fiar-ho tot a l'èxit fàcil i de curt termini.
És cert que la prioritat és sortir de veritat de la crisi i generar llocs de treball per al màxim nombre de persones possible perquè encara queda molt per fer, però el que és urgent no ha d'ocultar el que és important. La tan predicada transformació del nostre sistema productiu no arriba mai, i si deixem passar aquest tren de mercaderies que gairebé ens passa per sobre tornarem a créixer via especulació i pelotazo i adobarem la pròxima patacada. El que importa menys és que la marmota torni o no al cau. L'important és saber que l'hivern tornarà després de la pròxima primavera, arribi quan arribi aquesta primavera.
