El fantasmagòric del cap de Creus

El trobem a faltar intensament. L'home, el personatge, el Gran Exhibicionista (el més consumat), l'humorista divertidíssim, l'animador d'actes esbojarrats, l'impenitent bufó al llarg de dècades, l'inspirat formulador de generalitzacions sobre l'art capaces de deixar garratibat l'entrevistador més agut... En una paraula, el showman magistral. L'obra està allà i seguirà sent-hi, amb més o menys fortuna crítica, però falta el seu insubstituïble progenitor. És una absència palpable, penosa. Sense aquell Dalí som més pobres, més tristos. Em sembla que no es pot dir el mateix de Picasso.

En un dels seus diaris adolescents, Dalí va apuntar que, després de rematar els seus estudis a l'Acadèmia de San Fernando, passaria una temporada a Itàlia. Va afegir que, ja de tornada a Espanya, seria un geni i el món no tindria més remei que reconèixer-ho. ¡Un projecte així als 17 anys! ¡I amb un convenciment tan fort! ¿Existeix, als annals de l'art, un cas comparable?

Dalí passaria la resta de la seva vida entregat dia i nit a la tasca de persuadir l'univers de la seva condició de geni. I en gran part ho va aconseguir. Era un portent.

Havia nascut amb el do sagrat del dibuix, això sí, i no van trigar a celebrar-lo i estimular-lo els seus pares, el seu entorn social i els seus mestres. A més, l'afavorien el físic i la intel·ligència, si no una timidesa patològica (que començaria a superar a la Residencia de Estudiantes gràcies a la construcció deliberada i tenaç d'una personalitat estrafolària i provocadora). El que ningú li pot atribuir és no haver treballat a consciència, sense descans, amb el talent heretat.

Un indret màgic

Federico García Lorca, l'amic més íntim, juntament amb Buñuel, dels dies madrilenys de Dalí, va dir una vegada: «Si em perdo, que em busquin a Cuba o Andalusia».  L'epicentre de Dalí no és Figueres ni el poble de Cadaqués sinó, com bé sabien el granadí i l'aragonès, el cap de Creus i, específicament, la zona de Pla de Tudela i els seus voltants.

Catalunya ha fet els deures amb el cap, un dels llocs més màgics del planeta, com mai va deixar d'assenyalar Dalí. Ja és parc natural i, pel que fa al Pla de Tudela, les destrosses ocasionades pel Club Méditerranée s'han reparat, encara que és de difícil eradicació la flora invasiva introduïda pels veïns gals.

Per accedir al Pla de Tudela es necessari deixar el cotxe a l'aparcament i baixar a peu. I disposar-se a veure coses estranyíssimes, com en va començar a entreveure des de petit el futur creador obsessiu d'imatges dobles i triples inspirades per aquell formidable paratge. En la inscripció tallada en una de les escultures de ferro aixecades en honor de l'artista en l'espai colonitzat abans pels francesos es llegeix el següent (desconec a qui van dirigides les paraules): «Aquesta part compresa entre el Camell i l'Àguila, que tu coneixes i estimes tant com jo mateix, és i ha de continuar per sempre essent geologia pura, sense res que pugui mixtificar-ho; en faig qüestió de principi. És un paratge mitològic que és fet per a déus més que per a homes i cal que continuï com està».

Així s'ha fet. Catalunya, repeteixo, ha complert amb el cap de Creus i amb l'omphalos del seu pintor més mundialment famós.

També, al protegir el Pla de Tudela i els seus voltants, ha fet possible disfrutar, en la seva pristina mineralitat, dels racons on, al principi de la seva segona pel·lícula, L'edat d'or, Buñuel i Dalí van situar ni més ni menys que la hilarant fundació de la Roma feixista del 1930, la de Mussolini, i tot això per una comitiva acabada de desembarcar de mallorquins representatius de l'Església, les forces vives i l'Exèrcit. Els esperen una colla de trinxeraires capitanejats per Max Ernst. Una sentinella, enfilada a L'Àguila, dóna l'alarma. Però quan arriben a baix no solament van morint els bandits sinó que ja són esquelets els quatre arquebisbes que, asseguts a prop del mar, murmuraven minuts abans les seves llatinades.

Val molt la pena seguir pel camí que condueix del Pla de Tudela fins a cala Culip. Qui coneix bé aquesta seqüència cinematogràfica s'anirà endinsant, al fer-ho, en altres àmbits familiars. I a més, descobrirà la roca inspiradora del quadro dalinià El gran masturbador, que acaba de fascinar les multituds del Pompidou i del Reina Sofia.

Notícies relacionades

Dalí està més viu que mai

Illa, malgrat Sánchez

El pintor acostumava a dir que, quan amb Gala abandonava Portlligat cada tardor per tornar a la seva vida pública a París i Nova York, en realitat el que feia era una espècie de camping out abans de tornar la primavera següent a la localitat empordanesa de metamorfosis rocoses que creia encarnar.

No ho dubto: és al cap de Creus on ens esperen les seves ànimes.