Petit observatori
Arcavell, una vida de segles
Tinc la impressió que en tot el territori de la península Ibèrica no hi ha cap altra zona on s'hagi estudiat tan intensament la toponímia, el significat i l'origen dels noms de lloc. El cas de Coromines és evidentment excepcional, i sovint obro els seus extensos diccionaris per descobrir l'origen i el significat dels noms de llocs de Catalunya.
Però a més de la seva obra magna, recollida en una sèrie de volums, hi ha una llarga sèrie d'investigadors que han dedicat molts anys i molta atenció a explorar les arrels dels topònims que han designat pobles, muntanyes i tota mena d'espais geogràfics, grans i petits.
Ara m'han fet arribar un considerable volum de gran format i 170 pàgines, i a més mapes i fotografies, tot el que es pot conèixer sobre Arcavell, un poble que no deu arribar als 200 habitants i que està situat a 1.142 metres d'altitud. O sigui, en un racó abrupte a poca distància del Pirineu turístic.
La investigadora i autora d'aquest llibre de gran format, Laia Creus i Gispert, ha dedicat anys a investigar què ha passat, al llarg dels segles, en aquest petit territori, amagat a poca distància de la concorreguda Andorra. No és un llibre d'anècdotes més o menys curioses, encara que alguns dels veïns del lloc expliquin records personals i històries que han heretat del passat. És l'exploració d'un racó del món -ja em perdonaran els veïns d'Arcavell-, des dels comtats catalans fins avui. D'altra banda, les fotografies fan impressió, sobretot les que mostren, enmig d'un escenari de roca i intensa verdor, un petit punt blanc, amagat en la serralada: l'existència d'un grup de cases.
He llegit la llista com si resés un rosari: ca l'Estraveny, cal Metulla, cal Fuster, cal Riba, cal Julià, cal Babullà, cal Batllessa, cal Pellaire, Borda del Cavaller, Borda Blanca, cal Fluix...
Si fos jove, m'enfilaria a la muntanya per arribar a Arcavell. Caminant. Perquè la terra antiga s'ha de trepitjar a poc a poc.
