Els hem estafat

«A menudo los hijos se nos parecen, así nos dan la primera satisfacción». Ho cantava Serrat i és desgraciadament cert en alguns aspectes. Els polítics, els bancs i també els pares hem estafat centenars de milers de joves als quals vam educar, sense distinció de classe i formació, per ser propietaris d'un pis. Podem  repartir culpes per dormir més tranquils, però és hora d'assumir que no hem estat a l'altura de la nostra responsabilitat. Des de petits els hem contaminat amb la nostra experiència sense fer-nos ni una sola pregunta crítica sobre quina part d'aquesta experiència es convertiria en un llast per al seu futur.

Milers de joves, la generació que avui està entre els 30 i els 40, estan atrapats entre parets per les quals pagaran, en el millor dels casos, el doble del que valen. Van comprar pisos infames a preu d'or amb l'expectativa de la provisionalitat i l'esperança d'una especulació que als seus pares els va sortir tan bé. Durant tres dècades, infinitat de famílies van prosperar no tant per l'augment dels seus sous com per l'increment constant del preu de la seva vivenda. Van adquirir els anys 80 o 90, per pocs milions de pessetes, un pis que van vendre pel triple una dècada després. Se'ns va fer creure la milonga que estàvem instal·lats en un tresor que, un cop arribat el cas, qualsevol ens prendria de les mans pel preu que hi poséssim.

Prosperar a Espanya era bàsicament canviar de casa especulant amb el preu de la que veníem a canvi de pagar el que no ho valia una de nova. Els que feien negoci ens convidaven a no baixar de l'espiral, i nosaltres, com hàmsters a la roda, vam acceptar que el nostre pis en copropietat amb el banc era la millor inversió de la nostra vida. «Compra't alguna cosa, fill meu, no llencis els diners en un lloguer», els vam dir quan van pensar a marxar de casa. I ens van fer cas i es van ficar en habitacles infames de 40 o 50 metres quadrats, dels quals no podran sortir perquè ningú els donarà per aquests pisos ni la meitat del que han de seguir pagant tant sí ho volen com si no. El que havia de ser provisional se'ls va convertir en definitiu i etern. Com el seu deute. I com que a més ja se'ls està passant l'arròs, estan tenint fills i tenen uns cotxets que els ocupen mig saló, el que deixa lliure l'estenedor de la roba, que n'ocupa l'altra meitat. Un segon fill és una temeritat fora que sigui del mateix sexe i tots dos puguin compartir llitera en una habitació de 15 metres quadrats.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Cooperadors necessaris

Una estafa de la qual no només no hem previngut els nostres fills, sinó de la qual hem estat cooperadors necessaris. Els hem arruïnat amb els nostres consells. No aixecaran el cap fins que morim i puguin heretar el tresor en què vivim, que, per cert, ara també val la meitat. Previ pagament de l'impost de successions, és clar. Això si no els deixem encara un pessic de la nostra hipoteca.