tu i jo som tres
Cartes amb wolframi
Sira (Adriana Ugarte) jugant a cartes a Lisboa (A-3 TV). /
Sense ser una sèrie de recreació històrica, una altra de les virtuts que ha demostrat El tiempo entre costuras (A-3 TV) és la fiabilitat de les pinzellades històriques que apareixen en les trames. Aquesta setmana, per exemple, l'empresari portuguès Da Silva convida Sira (Adriana Ugarte) a sopar a la seva mansió de Lisboa. És un sopar important: peixos grossos de l'entorn de Hitler volen tancar un tracte amb empresaris portuguesos perquè els venguin wolframi. A Sira se li encarrega el paper d'entretenir les senyores, i la veiem jugant a cartes amb les dames, alegrement, però no es perd ni una síl·laba del que els homes, en una sala contigua, estan negociant. ¡Ahh! Mentre ella es dedica a les cartes amb aparent frivolitat, se sent un militar nazi que exclama, enfurismat: «¡700.000 escuts per una tona de wolframi és una barbaritat!», i mentre les senyores van acabant la partida de cartes, ells també acaben per tancar el tracte a 650.000 escuts la tona.
Al marge de la tasca d'espia de Sira, que la interpreta de manera sensacional, l'episodi del wolframi no és un recurs. Aquest metall, que té el punt de fusió més elevat de la naturalesa, el necessitava Hitler per al blindatge de projectils i carros de combat. I com que la Xina, primer productor mundial de wolframi, acabava de declarar la guerra al Japó (1941), Alemanya es va haver de buscar nous proveïdors, principalment a Portugal i també algun a Espanya. O sigui que la partida de cartes amb wolframi de la mansió de Lisboa no ha estat un recurs intranscendent que s'hagin tret de la màniga. La importància del tungstè -que és com en diuen els anglesos del wolframi, i que també el necessitaven- en el desenvolupament de la segona guerra mundial està ben documentada. Algun historiador ha arribat a assegurar que Hitler va començar a ser derrotat quan li van tallar la provisió d'aquest metall.
UN MISSATGE.- No ha envestit Wyoming després de les al·lusions que li va llançar el director de La Razón Paco Marhuenda a La Sexta noche. Però li ha enviat un missatge. Veient l'editorial d'aquell diari («Obama confia en Rajoy»), el sarcàstic mossegador va postil·lar a El intermedio: «És possible que sigui cert. El que no ho és de cap manera és que algú confiï en un editorial de La Razón». ¡Ahh! Pertanyent tots dos al mateix grup empresarial, aquest enfrontament té una dimensió especial.
