Anar al contingut

El dilema de Catalunya

Sí (70%) + Sí (70%) = 49%

Rafa Martínez

La reforma de la Constitució seria el punt de consens si en la consulta ningú vencés arrasadorament

Circula per internet un post amb un intent d'explicació de l'afirmació del títol d'aquest article. El més paradoxal d'aquesta indiscutible realitat matemàtica és fins a quin punt seria enormement complex explicar a la ciutadania que amb aquest resultat l'independentisme hauria perdut la consulta. Jo ho vaig intentar aquest Nadal amb la meva mare i no hi va haver manera. «¿Com és possible que amb un 70% en cada pregunta es perdi? ¡Alguna cosa està malament!». Ja ho crec que hi ha coses defectuoses: no hi ha doble pregunta, no és del tot clara i inclusiva, no hi ha facilitat en la lectura dels resultats i no hi ha credibilitat sobre què significa cada potencial resultat. ¡Només falta que tot això sigui tendenciós! (que cadascú en determini la intencionalitat).

S'insisteix en la idea que hi ha dues preguntes. Però això suposaria que tothom pot respondre a les dues qüestions i que obeeixen a aspectes diferents. En canvi, el que s'ha anunciat és un segon interrogant subordinat del primer i excloent per als que hagin respost de determinada manera. No estem davant dues preguntes on tots responen a tot al mateix temps. O davant una doble volta on tots responen a tot en dos moments temporals diferents, i es poden reduir el volum d'opcions d'una consulta a l'altra. En el model proposat es responen les dues qüestions al mateix temps, però no per part de tots -¡compte amb el vot nul!

La segona disjuntiva és, suposadament, una clarificació només si vols ser Estat («amb majúscules», com va dir el president). Si no vols ser-ho, no hi ha res a matisar.

En el panorama actual, com a mínim hi ha els que volen recentralitzar l'Estat, els que volen que no canviï res, els que volen canvis sense modificar la Constitució, els que volen modificar la Constitució -cadascú amb propostes de reformes diverses- i els que volen ser un Estat independent (alguns, només si no implica sortir de la UE). ¿Tot això està integrat a la pregunta principal i la subordinada?

De resultes d'aquesta amalgama d'opcions integrades en les tres possibles respostes (no, sí + no i sí + sí) sorgeixen els dubtes respecte de què representen. Un triomf del no s'interpreta com un fracàs de l'independentisme, com una expressió de victòria del nacionalisme espanyol. Però ¿per què no com un triomf dels reformadors de la Constitució? ¿Com sabrem que no és això? El sí + no es diu que seria la victòria del federalisme o del confederalisme, vés a saber qui guanya i què signifiquen aquests llimbs. I amb el sí + sí guanya l'independentisme. ¿Però quin? ¿El que no vol sortir de la UE o el que vol ser independent costi el que costi? ¿El que vol negociar la ruptura amb Espanya o el que advoca per l'això és el que hi ha? Però és que, a més, com reflecteix el títol d'aquestes reflexions, guanyar, fins i tot amb percentatges elevats, no suposa ser majoritari, perquè en la segona pregunta el percentatge no serà total, sinó únicament sobre els que han dit  en el primer interrogant. ¡Quin merder!

En un conflicte polític polaritzat, són els centres de les famílies de preferència els que acaben triomfant dins de cada pol perquè, sense ser forçosament els majoritaris al principi, sí que són els que són capaços d'aglutinar voluntats quan cada subjecte formula les seves subsegüents opcions. I solen ser els centres de famílies de preferència, quan cap pol triomfa de manera nítida, els que acaben trobant els punts de contacte entre blocs; el mínim comú denominador que habilita un consens. En el nostre cas, sembla obvi que una reforma de les regles de joc, de la Constitució, seria aquest punt de contacte que permetria assolir consensos entre les parts si cap fos capaç d'una victòria contundent. Faltaria, ni més ni menys, posar-se d'acord en l'abast de la reforma, i hi ajudaria molt saber quina força té cadascuna de les opcions en disputa; una informació que la pregunta seqüencial plantejada no facilitarà. És més, fins i tot l'equivocarà, com pretenc reflectir al títol.

finalment, ofereixen molt poqueta credibilitat els partits polítics defensors de cada opció. Els del no pretenen fer-nos creure que tot va genial i que no fan falta canvis; deu ser gràcies a ells. ¡Mare meva! Els del sí + no estan intentant descobrir què és això del federalisme i del confederalisme, ja que no acaben de poder concretar-ho. I els independentistes cada dia l'edulcoren, fins al punt de propugnar últimes confederacions ibèriques. ¡Ai, ai, ai! Deuen haver arribat al convenciment que som tots idiotes i ens empassem qualsevol cosa. Si no, no s'entén. Al final tindrà raó el meu pare, que per intentar que la meva mare ho entengués li va dir: «Això és com el fora de joc o com el valor doble dels gols en camp contrari». ¡Doncs això!