Els fusters del segle XXI

Consell '(sobre)salientes': “L'esforç d'emprendre és més gran del que et pots imaginar. Però la recompensa és més gran. L'important és assegurar-te que realment vols fer alguna cosa, muntar tu alguna cosa. I, a partir d'aquí, treballar molt”.

El Marc i el Tacho ens obren pas entre caixes i capses de cartró serialitzades amb codis reconeixibles: iPhone 4, iPhone 4S, iPhone 5… i munts de papers amuntegats. Enmig de la sala, hi ha un enorme escriptori robust  –sí, d'aquells d'estar fent alguna cosa important– i tres ordinadors. No necessiten gaire més. Ah, bé, és clar. “El taller”, reivindica Tacho Domènech o, el que és el mateix, la sala de jocs on aquest jove enginyer de 26 anys dissenya (o es diverteix) creant els prototips de Palila. Després d'un any en funcionament, Palila fabrica fundes i carcasses artesanals per a iPad i iPhones de fusta i de cuir. L'altra cara de la firma és  Marc Antoni Macià, de 26 anys, “home de món”, ens delata amb un somriure el Tacho. El Marc té ànima de viatjant, la ment molt desperta, fa taules d'Excel com ningú i és el cofundador d'aquesta nova marca d'accessoris mòbils, establerta a Barcelona, i en ple creixement.

Els testos s'assemblen a les olles

El taller, a pocs metres del despatx, és una part del pàrquing del pare del Tacho després d'una “cessió” amistosa i totalment pacífica del territori. Ja se sap, allò de fills 1 – pares 0. “Fins ara el meu pare tenia una plaça de pàrquing i una taula, però Palila anava acaparant cada vegada més i més espai. El meu pare em va dir que ens estàvem tornant bojos, però que a veure si muntàvem bé un taller”. I és que els testos s'assemblen a les olles, i si el pare del Tacho és el típic manetes, imagineu el fill. Anomenat McGiver pel seu companys d'intercanvi durant la seva estada a Chicago, el Tacho és el clàssic home que se'n va de viatge a un país estranger i el primer que fa és comprar una capsa d'eines. El material elemental. Normal que tots els estudiants d'intercanvi del seu perímetre (i el de més enllà) el fitxessin de forma oficial com l'arranjador de bicis trencades. I va ser allà mateix, a Chicago, mentre cursava un màster, quan va rebre la trucada del Marc per explicar-li la història de Palila. Ja ha passat un any d'això.

Experiència laboral

“Eh, Tacho… ¿te'n recordes de mi?” Una cosa així devia ser l'Skype entre tots dos. Van ser amics durant l'adolescència i van estudiar al mateix col·legi però, al començar la universitat, es van perdre una mica la pista. Tampoc el Marc era gaire localitzable. És la personificació viva de ser un cul inquiet: se'n va anar a Austràlia a aprendre anglès amb 17 anys i va viure un any a París i, un altre, a Hong Kong. Entre una cosa, l'altra i els quilòmetres pel mig, s'havien distanciat una mica, però el Marc es va il·luminar. “Sabia que el Tacho estava estudiant un màster a Chicago o alguna cosa així, i em vaig decidir a enviar-li un 'e-mail', perquè necessitàvem algú que fes la part més logística del producte, com el disseny en 3D”, explica el Marc. El Tacho s'hauria quedat a viure “encantat” als EUA, però sabia que era difícil treballar al nou continent sense permís de treball i sense visa, així que va acceptar el repte Palila contagiat per l'energia i planificació del Marc, home de negocis. “Per a mi això és la meva primera experiència laboral i estic encantat”, confirma el Tacho, que va tornar a Barcelona després de finalitzar el màster i ara es dedica 100% a Palila, igual que el Marc.

Hi posen hores i quan diuen hores és de veritat. Tots dos hi estan dedicats a temps complet, però això no significa que necessàriament es vegin cada dia ni a totes hores. Usen molt, moltíssim, els 'mails' (concatenar cadenes de 60 correus se'ls dóna molt bé) i el Whatsapp sempre està a punt. Amb sobrada disciplina, ens parlen de la importància de marcar-se uns horaris. Tenir horaris i ser emprenedor no és un oxímoron. “Tenim amics que ens proposen d'anar a mil llocs, sortir, o ens pregunten que què fem treballant en festiu… “. La famosa frase de “¡si sou emprenedors!” a ells no els convenç ni una miqueta. El Marc i el Tacho són dels que creuen que per fer alguna cosa que valgui la pena més els val no limitar-se a fer “horari d'oficina”. Adéu al tòpic de l'emprenedor vividor i benvinguda la rutina. El Marc ens mira seriós i sospira: “Escolta, potser sóc un extraterrestre, però jo quan m'aixeco miro tots els 'emails' i ja, després, em rento les dents”. L'ombra de les “notificacions” els persegueix, però ho porten bé. ¿Sabeu allò de mirar el mòbil i veure l'impacient requadre en vermell de correus-encara-per-llegir? Doncs això també significa muntar el teu propi projecte. Un estat 'on line' permanent. El cap no et truca, no, ni et recrimina res, és veritat. No hem de demanar permís per anar al dentista a mig matí. Però els clients tenen el teu 'email' i ells sí que no coneixen d'horaris.

Funda de portàtil d'Obama

El  Marc, per la seva part, reconeix ser una mica més “friqui” i 'cercador de tot' a internet (noves tendències, moda, 'gadgets'). L'important és "estar a l'aguait del que passa, ser curiós". En realitat, la idea de Palila va sorgir després de veure la funda del portàtil d'Obama per TV, coberta de fusta i d'aspecte molt artesanal. Això era una cosa totalment innovadora quan encara no havia arribat tot aquest ‘boom’ de la fusta o el cuir a Espanya. Així que ells van decidir posar-se mans a l'obra. “Però no ho fem perquè sigui una moda. No ens hem enganxat al carro de l'artesania, ho fem així perquè d'una altra forma la qualitat del producte minvaria moltíssim”. També reconeixen que certs comportaments del consumidor estan canviant: cada vegada es valoren més les coses tallades a mà, cuidades i mimades. A la gent ja no li agrada tant la fabricació en sèrie, com fa alguns anys. I és justament d'això del que defuig Palila: del comportament robòtic de les grans fàbriques i dels productes idèntics que ens fan semblar iguals. A Palila hi ha fusta per donar i vendre, més clara, més fosca, més atrevida, més discreta,  més femenina i fins i tot més senyorial. Hi ha fusta per a tots.

Expansió

Amb una inversió inicial de 30.000 euros –ajuda de papa, mama, estalvis, regals de Nadal amplificats i treballs en simultani– Palila aspira a ser ara autosostenible 100%. Aquest mes han aconseguit això que diuen ‘break even’ (parauleta matemàtica per parlar d'“equilibri”) i amb ulls somiadors ens diuen que aquest mes “potser  cobraran alguna cosa”. No es desanimen. Ho estan intentant amb moltes  ganes i la cosa funciona cada vegada millor. Ara, a més, han llançat una campanya a Indiegogo per planejar la seva expansió internacional, i això que sense premeditar-ho ja han aconseguit tenir punts de venda a Alemanya, Bèlgica i França. “Van ser els comercials els que es van posar en contacte amb nosaltres, perquè els va interessar el producte”, ens expliquen entusiasmats. També estan repartits en 20 llocs diferents de Barcelona, entre ells la botiga Vinçon, el paradís de tot bon dissenyador.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Palila és el nom original d'una espècie d'au, en extinció, d'origen hawaià. I, potser, també és una metàfora molt bonica de la mena dels seus “creadors”: joves ¿en extinció? i tres mil vegades desperts que no s'han cregut la història aquesta que a Espanya no hi ha talent i no val la pena emprendre. D'aquells que no dubten a posar-se a treballar els diumenges a la tarda “perquè els caps de setmana se'ls fan molt llargs”; i que anteposen vuit hores de fusteria al taller a sortir de festa o de copes amb els amics o la nòvia. Joves en extinció (i no tan en extinció), perquè cada dia n'hi ha més. Com ells, com Palila. I quina sort que tenim també a la resta.

www.sobre-salientes.com