Mandela com a líder

Per molts, Nelson Mandela ha estat un dels grans líders de l'últim segle. Es tracta d'un clar exemple que es pot ser enormement eficaç i, a la vegada, una persona arrelada en profunds valors i compromisos que poden donar no només sentit a una vida en concret sinó modificar societats senceres pel bé del conjunt dels seus membres.

Hi ha moltes facetes de la vida de Mandela com a líder que es podrien ressaltar: gran visió política, intel·ligència, capacitat negociadora… No obstant, m'agradaria centrar-me en allò que, a la meva manera de veure, és la part nuclear: ¿d'on va obtenir l'energia vital per ser constantment fidel a si mateix i a la seva lluita pels drets essencials de les persones fins i tot en les pitjors circumstàncies i davant situacions d'evident fracàs?

És molt difícil entendre el comportament de Mandela sense conèixer alguna cosa de la seva vida a la presó, 27 anys que el van transformar i al mateix temps el van arrelar en les conviccions relacionades amb el que va viure de petit: el tracte discriminatori, la violència física, la vexació constant… Recordo una dada de la seva autobiografia (El largo camino hacia la libertad) especialment dur. Els presos de Robben Island estaven classificats en diversos nivells, bàsicament en funció de si havien col·laborat amb el sistema i els caps del centre penitenciari. Mandela, evidentment, estava en el pitjor dels nivells, i això feia que tingués molt pocs drets. Entre ells, només mitja hora de visita cada sis mesos i el dret a rebre i escriure únicament dues cartes a l'any, en què no podia mencionar mai la política ni assumptes d'actualitat. No van ser ni una ni dues les ocasions en què després de mesos d'espera per veure la seva família aquells 30 minuts li comunicaven el dia abans, sense causa justificada, que s'havia anul·lat la visita. Imaginin-se com s'havia de sentir aquells dies Mandela, amb la perspectiva que el seu empresonament seria de per vida. No obstant, va sortir de la presó, l'11 de febrer de 1990, sense desig de venjança, sense ressentiment, predisposat al perdó i a mirar cap endavant i impulsar un projecte il·lusionant, compartit també per aquells que havien estat fins llavors els seus enemics i els seus carcellers.

Torno a fer-me la pregunta per a mi fonamental: ¿d'on obtenia Mandela l'energia i la vitalitat per alimentar constantment aquella manera de ser i de fer? En la teoria sobre el lideratge és difícil trobar factors explicatius. És freqüent parlar d'estils de lideratge, de factors situacionals, de línies de la personalitat i el caràcter, però poc de conviccions profundes, de qualitat humana… o de la vida interior del líder. Però sense aquestes qüestions és difícil donar resposta a aquesta pregunta central.

Tinc la convicció que la seva experiència vital de connexió, proximitat i amor pels seus és el factor explicatiu clau de la seva capacitat d'identificar-se amb els seus companys i els seus aliats. Però a poc a poc la identificació i amor pels altres s'expandeix. Els altres ja no són només els xhosa, la seva ètnia natal, o els companys del Congrés Nacional Africà (CNA), sinó que cada cop són més i més nombrosos tot i les horribles condicions de la seva vida.

És un procés progressiu: primer és l'amor natural pel que és propi, el que s'ha viscut en família, al col·legi i amb els amics; una segona expansió es dóna a la universitat, a Johannesburg i en la seva militància política al CNA. Però segueix quedant el més difícil: incloure en els altres els seus enemics i maltractadors. La incorporació d'ells al seu projecte neix de la seva experiència del perdó. Una experiència que ell viu com a alliberadora, no com una imposició, i que pot tenir l'origen en l'apreci de Mandela per la part més humana dels que en aquell moment eren els seus enemics.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Potser això va sorgir de l'estudi de la poesia i les tradicions dels afrikaner, inicialment amb l'objectiu de poder-los combatre millor. I probablement aquesta actitud té relació amb la curiositat intel·lectual de Mandela, amb el rigor del seu pensament i amb el seu compromís. El que el va portar a conèixer més els seus rivals per servir millor els seus va acabar sent un apreci també pels diferents i els enemics. En definitiva, la clau és l'hàbit d'identificar-se i vincular-se afectivament amb els altres.

I per a Mandela això va ser possible perquè ho va treballar des de la infantesa. En la meva opinió, és la profunda qualitat humana, basada en una rica vida interior juntament amb altres competències i coneixements, el que fa que Mandela hagi estat un dels millors líders dels últims cent anys. No ha estat perfecte -la seva vida té zones fosques, com les seves relacions familiars- i no és bo fer d'ell un ídol, però sí que és un gran referent que ens ha d'inspirar a tots.