Electricistes, fusters i maquilladors

El cine no és només qüestió d'actors famosos. Hi ha electricistes, guionistes, fusters i maquilladors (per anomenar només alguns oficis) que depenen d'aquesta indústria. Les pel·lícules, com qualsevol altra activitat econòmica, generen molts llocs de treball. Per això, em va semblar una tremenda irresponsabilitat que el titular d'Hisenda, Cristóbal Montoro, ataqués i menyspreés el cine espanyol. Dels polítics en podem esperar el pitjor, però ¿s'imaginen vostès qualsevol altre ministre parlant malament de la indústria tèxtil o de la de l'automòbil?

No crec que Montoro vagi al cine. Possiblement deu tenir coses millors a fer. Però si ho fes s'adonaria que a Espanya es fan pel·lícules bones, regulars i dolentes. Exactament igual que als Estats Units o a França. Montoro, a més a més, hauria d'adonar-se que en els últims mesos hi ha tres films espanyols que han trobat (i molt) el suport del públic: Las brujas de Zugarramurdi, Zipi y Zape y el club de la canica i ­Sé­p­timo.

Ara bé, és important parlar d'un fet fonamental de cara a l'estrena d'una pel·lícula: l'aparell promocional. Fox i Tele 5 -en el cas de Séptimo- s'hi han deixat la pell per realitzar una campanya potent i plantar cara a altres poderosos títols dels Estats Units, com Thor, El juego de Ender o Somos los Miller. El cine espanyol ha de ser conscient que la promoció és un tema absolutament bàsic. Igual de bàsic com produir títols que ­aspirin a tenir el màxim públic pos­sible.

Sóc molt respectuós amb els directors que realitzen pel·lícules estrictament d'autor perquè crec que hi ha d'haver lloc per a tots. Però hauríem de reivindicar la dignitat de la paraula comercial. Les meves pel·lícules també tenen un toc personal, però m'agrada que estiguin dirigides al màxim nombre possible de persones. Com més gent vagi a veure el que fem, millor.

També és hora de reivindicar la pantalla gran. Entrar en un cine, asseure's en una butaca còmoda, tenir un so embolcallant i deixar-se portar per una història és un moment de gaudi. No és igual veure Gravity o Lo imposible així que a l'ordinador de casa teva, descarregada d'una web pirata. Per fer-ho d'aquesta manera, millor que no la vegis.

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

Evidentment, jo també surto a vegades del cine sense que m'hagi agradat la pel·lícula. Però em supera la vena professional i en lloc de pensar que he malgastat el meu temps i els meus diners em dedico a pensar en el film, en els seus errors i en com ho hauria fet jo.

Parlem ara de diners. Un altre assumpte espinós del nostre cine. Les entrades són cares, sí. Però és que la vida és cara. Un gintònic et costa 8 o 10 euros i és una mica de ginebra i tònica. Tu pagues el mateix per una pel·lícula, que és una cosa en què han treballat un centenar de persones durant dos anys. En tot cas, és veritat que el públic té la sensació que el cine és car. Fem ofertes, com les que s'estan fent últimament. Tornem a portar la gent a les sales. Recuperem l'hàbit de veure el cine al cine. I demanem al Govern que, per sentit comú, abaixi l'IVA cultural. Tots hi guanyarem.