Marc Marginedas
Els actes merament imaginats poden fer molt de mal o molt de bé, però es mantenen sota el control de qui els imagina i amb prou feines afecten ningú més. Tan bon punt el que s'havia imaginat es tradueix en fets, i aquests toquen el món real, guanyen vida pròpia i resulten incontrolables: tant els bons com els dolents. La tot just acabada 'Breaking bad' ho explica d'una manera encertadíssima: de fet el protagonista passa les cinc temporades intentant controlar les conseqüències, multiplicades, del mal que genera. Una pretensió impossible. Potser per això m'espanta tant fer classe. Pots fer mal sense voler, amb la millor voluntat d'ajuda. Quan passa el temps i em trobo antics alumnes, sento alegria i por, perquè a vegades es queden amb unes paraules que volien ser una broma afectuosa, perquè em vaig explicar malament aquell dia a classe, perquè recorden una frase que els ha servit de guia i... bé, no es correspon exactament amb el que penso ara. En fi, amb el temps s'aprèn que n'hi ha prou de mirar-los bé, estimar-los molt i com són, donar-los bon exemple i pocs consells.
Dic tot això perquè, quan em van comunicar que Marc Marginedas havia estat segrestat per un grup rebel mentre cobria la guerra de Síria, es va activar una espècie de moviola que em va portar a un despatx situat als soterranis de l'Edifici Central de la Universitat de Navarra: aquell decorat amb els bastidors d'un camarot de capità. Llavors, igual que altres professors, hi rebia els alumnes. Marc venia molt sovint i gairebé sempre se'ns feien les tantes, de manera que acabava encaminant-me a casa perquè no arribés tard a dinar. Cursava cinquè de Periodisme i posseïa una determinació molt precisa: es volia convertir en reporter de guerra. Però li tremolaven al cap --sempre ha tingut un cap inquiet-- molts dubtes. Primer, sobre si mateix. En la seva humilitat, aquell xaval no estava segur de reunir les condicions adequades a l'empresa que es proposava.
S'adonava que hauria de dominar diversos idiomes i, en una previsió que va resultar encertadíssima, va començar per l'àrab. Però li tornaven els dubtes i tornava al despatx perquè els hi dissipés, es volia convèncer. I jo vaig fer el que ara m'espanta.
Notícies relacionadesMarc va cobrir en aquests anys multitud de guerres i es va convertir, segons la meva opinió, en l'enviat especial més complet, fiable i segur del país, potser del món. L'extensíssima relació de crisi, conflictes i guerres sobre els quals ha informat per a EL PERIÓDICO DE CATALUNYA demostren de sobres la seva vàlua. Però, si algú en dubta, sempre pot llegir el seu llibre 'Periodismo en el campo de batalla'.
Hem seguit en contacte, però gairebé no ens hem vist després del llunyà juny del 1990 en què va obtenir la llicenciatura. L'última vegada, fa un parell d'anys, va venir per la Corunya i no vaig tenir por, sinó la sensació que aquell homenot a la quarantena, amb un currículum sorprenent, seguia sent el mateix xaval ple de dubtes, il·lusió i afecte. Algú que sap de riscos i de pors, però també sap per què i per qui els assumeix. Ben poc puc fer per ell en aquesta hora de patiment: només resar cada dia i ajudar a mantenir en la memòria col·lectiva, a recordar que el seu alliberament segueix pendent.
