09 jul 2020

Anar al contingut

La pràctica mèdica

De cossos i ànimes

Jordi Casabona

La medicina ha d'estudiar i cuidar el cos, però també ha d'estar atenta als misteris de les persones

Es compleixen 70 anys de la publicació de la novel·la Cossos i ànimes, de Max Van der Meersch (1907-1951), un escriptor catòlic amb un clar interès per temes socials. Cossos i ànimes, la seva obra més coneguda, segueix la trajectòria vital d'una sèrie de personatges al voltant d'un hospital francès dels anys 30 i és un compendi de les virtuts i misèries de la naturalesa humana, en especial dels professionals sanitaris. L'autor va defensar els valors morals i espirituals, en oposició als interessos personals i corporatius; va identificar la tensió entre la medicina acadèmica i les medicines alternatives; i d'alguna manera va avisar de l'important canvi que a Occident experimentaria l'exercici de la medicina a partir de la segona guerra mundial.

GAIREBÉ TOTES les cultures han reflectit la dualitat de la naturalesa humana, però en particular la grega i el cristianisme van establir una contundent diferència entre cos i ànima. La definició i ubicació de l'ànima ha anat canviant en el temps, però d'una manera o altra va estar present en la doctrina mèdica fins a la Il·lustració, quan va desaparèixer del discurs científic i, com a molt, es va acabar identificant amb el pensament, conscient o no. El llarg procés de secularització de la medicina iniciat en temps d'Hipòcrates ha arribat a la seva màxima expressió en l'època moderna, quan les proves complementàries per visualitzar i mesurar el substrat biològic de la malaltia s'han convertit en la base de la praxi mèdica. No fa gaire vaig acompanyar els meus pares a veure un especialista. La meva mare li va dir: «Doctor, als matins el meu marit està molt pàl·lid». Mentre mirava el resultat de les anàlisis, el metge li va respondre: «Senyora, avui en dia l'únic que ens interessa és això, ens ho diu tot».

Sense negar els impressionants avanços que en les últimes dècades el coneixement i la tecnologia han significat per a totes les especialitats mèdiques, la tendència a la sobreutilització i valoració de la tecnologia pot tenir efectes adversos, tant facilitant un intervencionisme exagerat i, de vegades, nociu com menyspreant el patiment més subjectiu del malalt. Però el fonamentalisme científic dels professionals per als quals és incompatible tenir una actitud científica amb ser receptiu al conjunt de la persona també és un tema de valors, sovint poc atesos a les facultats de medicina. Una vegada que em van operar, el cirurgià va passar la visita amb tres estudiants, em va explicar per què continuava tenint algunes molèsties i al sortir de l'habitació els va dir: «No solc donar explicacions, però aquest és metge. En aquest context, no és estrany la proliferació de medicines alternatives que -independentment de l'efectivitat que puguin tenir- solen tenir una aproximació holística, que expliciten que el seu interès està en el conjunt de la persona i el seu context i dediquen temps i esforços a fer que el pacient se senti còmode.

Aquest procés organicista i diseccionador de la naturalesa humana ha arribat als seus límits més sensibles en les neurociències. La ciència no només ha eradicat la paraula ànima del seu discurs, sinó que creu que ha trobat la seva base biològica, i de fet les tres potències de l'ànima que definia sant Agustí al segle IV (entesa, memòria i voluntat) actualment es podrien localitzar en zones específiques del cervell.

La recerca de la base biològica del pensament i de les conductes ha tingut també com a conseqüència la definició de noves síndromes i malalties mentals susceptibles de ser tractades. La polèmica que s'ha generat al voltant del Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM-5) recentment publicat demostra la dificultat de posar límits a la normalitat, però sobretot els impressionants reptes ètics que suposen les possibilitats d'intervenció en les emocions, les actituds i  les conductes.

LA CIÈNCIA ens ha ajudat a ser més lliures i a viure més anys i millor, però amb les capacitats de manipular la genètica i la ment que comencem a tenir haurem de vigilar més com mantenir el subtil equilibri entre els desitjos de perfecció i immortalitat i la pròpia llibertat. Seria absurd haver aconseguit desfer-nos de la influència dels déus i els astres i tenir el control del component biològic de l'ésser humà al preu d'haver-lo desproveït de la seva característica individual més idiosincràtica, l'ànima racional.

 

Encara que ni la burocratització de la professió ni les fortes pressions contextuals ho posen fàcil -com va intentar el  protagonista de Cossos i ànimes-, la medicina hi pot contribuir estudiant i escoltant més el cos, però estant atenta també a les circumstàncies i els misteris de les persones. No és incompatible, i molts professionals ho fan.