N'has tocat un dels nostres...

L'encapçalament d'a­quest article és un mal títol de pel·lícula de sèrie B; però és una mala conducta ètica si l'aplica un policia. Però tot i amb això, el més horrorós és que el legítim monopoli de la violència correspon als estats, no als Mossos. En el fons, darrere d'aquesta menyspreable conducta que ha acabat amb la vida d'un ciutadà (ni que fos el pitjor de la nostra espècie), hi ha un responsable polític.

És obvi que no podem ser tan frívols de voler imputar al poder polític la responsabilitat de fenòmens aïllats, puntuals, extraordinaris i imprevisibles. En aquest cas, el que els demanem és reacció per evitar la reiteració.

Però quan els casos es repeteixen en un curt espai de temps, quan les proves inunden l'opinió pública demostrant que no és l'acte d'un subjecte esgarriat, sinó que és una actuació del cos… el poder públic demostra que no sap exercir el legítim monopoli de la violència. Hi ha d'haver un responsable principal que no pas els vuit causants directes. En definitiva, sent un drama la mort d'una persona, la pèrdua de l'ull d'una altra o l'encanonament a la boca «per equivocació» a una altra, el més dramàtic és quin model policial i d'Estat de dret tenim que dóna lloc, amb freqüència insuportable, a això. Com és possible que no s'hagi redreçat una deriva odiosa.

Ens equivocaríem al·ludint a aquell esperit del maig del 68 que concep que tota policia és odiosa, excessiva i feixistoide. És un argument tan fàcil com poc sòlid. La idea de satanitzar tots els uniformats és una perversa i infantil generalització sense base empírica. Aquí hi estem implicats tots: societat, poders i administració policial. I estem parlant d'autoritat, de drets, de justícia; en definitiva, d'aquella enorme tensió entre seguretat i llibertat, que en les societats democràtiques més avançades cau del costat de la llibertat.

Entenguem com a premissa que únicament el reconeixement de l'autoritat pública per part de la ciutadania permet a l'Estat aplicar-la. Sense aquest reconeixement, l'activitat de les administracions que han d'exercir-la (professors, metges, inspectors, policies) resulta una tasca complicada. És del tot inacceptable que hi hagi professors vexats diàriament sense que no passi res, metges insultats per la família més enllà de l'explicable nerviosisme, inspectors de qualsevol àmbit amenaçats per portar a terme la seva feina o policies agredits per una detenció. I per desgràcia això passa sovint i cada vegada més. Aquí els responsables polítics i el poder judicial haurien de vetllar amb afany. No obstant, els primers eviten enfrontar-se a aquesta ciutadania i se la campen amb el cap alt pels viaranys del populisme o de la demagògia segons els convingui. I els segons, o no compleixen la seva funció, o els instruments que tenen serveixen per tan poc que, finalment, embrutar una autoritat pública és gairebé gratis. El problema és greu i requereix molta pedagogia política i instruments adequats, que, actuant amb rigor davant qui ataca una autoritat pública, ens converteixi en una societat crítica, gens conformista i tan reivindicativa com faci falta; però respectuosa amb l'autoritat. No es tracta de ser dòcil; però sí de fixar amb nitidesa les línies que no es poden creuar impunement.

Però tractant-se d'un problema pelut ho és més que les autoritats, davant l'absència de legisladors i jutges que facin la seva part del treball, decideixin per si mateixos aplicar justícia. El dia que això passa, s'acaba l'Estat de dret i comença el policial. La grandesa de les autoritats públiques prové de ser reconegudes per la majoria de la ciutadania com a instruments de confiança i útils. Si en lloc de confiança i reconeixement el que es busca és la por, el temor mitjançant abusos, amenaces, esporuguiment, pallisses, tractes denigrants. És quan tot perd sentit i no hem de mirar cap avall buscant el responsable, sinó cap amunt. Si això s'esdevé com a rutina, hi ha un superior, un comandament, un responsable polític que o ho encoratja, o ho permet; no sé què és pitjor.

Les policies madures i democràtiques es guanyen el respecte amb la seva tasca. Fins i tot poden arribar a ser admirades per la ciutadania per la seva enteresa en situacions crítiques. Poden fins i tot ser contundents si és necessari i el responsable polític els ordena ser-ho puntualment; però no són mai venjatives, ni s'acarnissen amb el detingut, ni personalitzen les mil i una barbaritats que els puguin dir o fer; són professionals. Això sí, se senten protegits per la llei i per la justícia que els empara en la seva actuació i els castiga en els seus excessos.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Crec que tots tenim un problema i ja seria hora d'anar-lo abordant. Aquest camí té un final tristament conegut per tots, es diu Mèxic. Catedràtic de Ciència Política

i de la Administració (UB).