Previsions de futur

Vivim moments de desconcert. Els nostres governants anuncien que el paradís terrenal que ens van prometre és aquí a la cantonada. L'informe de l'EPA del tercer trimestre, que mostra que la taxa d'activitat ha passat del 59,54% al 59,59%, l'han rebut amb entusiasme. No pas així la UGT d'Andalusia, que conclou que «la situació econòmica i laboral justifica fer una vaga general».

Però ¿què és el que realment millorarà? Fa pocs dies, Robert Reich escrivia, referint-se als Estats Units: «El nostre verdader problema econòmic segueix sent l'escassetat de bons llocs de treball, juntament amb una desigualtat en augment. Reduir el dèficit pressupostari pot perjudicar en els dos sentits, al reduir la demanda total de béns i serveis i eliminar programes dels quals depenen els ciutadans de baixos ingressos».

Si apliQUEM aquesta òptica a Espanya, el panorama del futur immediat dista de ser optimista. Pel que fa a la disponibilitat de «bons llocs de treball», totes les previsions sensates apunten que no hi haurà un augment substantiu de llocs de treball els anys vinents. Parlo de creació d'ocupació, que és una cosa molt diferent de la disminució de l'atur, que es presta a tota mena de manipulacions.

La segona part de la queixa de Reich, l'eliminació de programes socials, sembla assegurada, donat que el Govern ens informa que aplicarà noves i severes retallades a la despesa pública. Si els recursos destinats a matèries com sanitat, educació o dependència ja han patit aquesta contracció en els últims anys, ¿què en quedarà amb les noves retallades? La combinació d'atur i disminució de prestacions no sembla un auguri de benestar col·lectiu.

Potser resulta que el benestar i la felicitat que coincideixen a anunciar aquests dies com a imminents els discursos eufòrics dels senyors Rajoy i Botín no són per a nosaltres, els ciutadans corrents, que haurem de guanyar-nos-els amb més anys de patiment abans de ser dignes de compartir-los. Els discursos optimistes vindrien a ser una cosa així com la promesa dels gaudis que disfrutaran al paradís els creients que hagin acceptat una vida terrenal de renúncies. Però ni el senyor Rajoy ni el senyor Botín tenen prou credibilitat per demanar que els atorguem tanta confiança.

Sense comptar amb la poca fe que s'ha de posar en l'estabilitat de signes de progrés tan volàtils com l'alça de la borsa. S'està parlant aquests dies de la possibilitat que els problemes pels quals estan passant les economies emergents puguin provocar l'inici d'una nova crisi mundial. Samuel Johnson, que va ser cap dels economistes del Fons Monetari Internacional, descarta ara com ara aquesta perspectiva; però no s'oblida d'afegir que les coses poden ser diferents quan les grans companyies financeres internacionals hagin posat fora de perill els seus interessos. «Les grans crisis -ens diu- sorgeixen després d'episodis prolongats d'exuberància inversora», amb l'apalancament consegüent. En un escenari semblant, qualsevol crisi pot acabar convertint-se en un des-astre.

¿I què podria passar si es produís una altra crisi mundial? Un article publicat a la Gran Bretanya el 21 de setembre revelava que el 2008, quan es va produir la crisi financera, el llavors primer ministre, Gordon Brown, va creure que s'hauria de treure les tropes al carrer davant l'onada de protestes que podia produir-se si els bancs tancaven, els caixers automàtics deixaven de funcionar i no s'acceptaven les targetes de crèdit als supermercats. En aquest cas, pensava, la gent assaltaria els comerços, i així que això es veiés per la televisió hauria arribat el final i s'instauraria l'anarquia. Un temor semblant va servir al secretari nord-americà del Tresor, Hank Paulson, per aconseguir que el Govern de Washington rescatés els bancs de Wall Street al convèncer els seus col·legues que s'hauria de decretar la llei marcial si es produïa el col·lapse del crèdit.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Partint d'aquestes notícies, Ellen Brown especula al voltant del significat que pot tenir el fet que el Departament de Seguretat Interior (DHS) nord-americà hagi adquirit recentment 1,6 milions de cartutxos, a més de tancs, «que han estat vistos vagant pels carrers». I conclou: «És evident que algú al Govern espera disturbis civils greus. La pregunta és: ¿per què?».

Em semblen previsions exagerades, com ho van ser els temors de Gordon Brown el 2008. Com s'ha pogut veure en aquest país, on ja arrosseguem sis anys de patiments i misèries, la paciència del personal sembla inesgotable. O, almenys, això és el que pensen els nostres governants, que compten amb això per seguir pel mateix camí i sortir-ne impunes.