Enllaços de Barcelona

El Laboratori d'Urbanisme de l'ETSAB, fundat i presidit pel catedràtic Manuel de Solà-Morales, ha estat durant molt anys -i ho és encara- el millor Centre de Recerca en temes d'Urbanisme i Política Territorial. Solà hi va convocar l'any 68 un grup de joves urbanistes -especialment arquitectes- que han aprofundit les teories i els objectius fundacionals: per una banda, la metodologia que impliquen els instruments del projecte urbà i, per l'altra, la inclusió a les recerques dels diversos temes que ha plantejat la ciutat de Barcelona durant el llarg període de la seva afirmació.

Ara, amb la sentida absència del mestre Solà, veig que el Laboratori segueix el seu camí. S'acaba d'inaugurar una mostra amb una selecció de projectes i propostes de l'última fornada d'estudiants. El catàleg d'aquesta mostra -editat pels professors Josep Parcerisa i Carles Croses- n'explica molt bé el contingut, estructurat sobre set punts del teixit urbà de Barcelona, que tenen una capacitat de nusos centrals, però que presenten unes evidents deficiències de continuïtat i que interrompen, per tant, l'eficàcia de la urbanitat. Encertadament, l'exposició es titula Barcelona. Enllaços. Dic encertadament perquè es refereix als problemes actuals suggerint-los com una paral·lela als que s'experimentaren els primers anys del segle passat amb la decisió d'estructurar de cap i de nou el sistema d'enllaços entre les poblacions del Pla

-recentment agregades al municipi de Barcelona-, fet que es concretà amb un concurs internacional del qual sortí el Pla de Leon Jaussely i el Pla d'Enllaços, la vigència del qual fou escandalosament mínima, malgrat ser, després de Cerdà, la primera proposta de control total de l'àmbit urbà. Potser tingué més conseqüència en les polèmiques sobre l'ús i la representativitat del llenguatge, derivat, un altre cop, de les eufòries napoleòniques, que en l'aplicació d'un principi estructural d'enllaços.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

El primer encert d'aquesta operació docent és haver escollit molt bé els set escenaris d'investigació: 1. Gran Via-Bellvitge, 2. Estació de Sants, 3. Sants-la Torrassa, 4. Gran Via-Besòs, 5. Diagonal-Marina-Aragó, 6. El Carmel-la Rovira, 7. Diagonal-Esplugues. Tots -amb més o menys intensitat- ja han passat per algun sedàs de polèmiques veïnals i, per tant, ja no es poden presentar com a figures asèptiques, sinó com a problemes marcats per la sociologia, la història i la política. A més, totes les possibles solucions s'han de relacionar indefectiblement amb sistemes que abasten una bona part de l'Àrea Metropolitana: no són temes de simple cantonada, sinó, fins i tot, temes que s'endinsen en la imatge i les funcions de la ciutat. I, per acabar d'entendre la complexitat, alguns estudis demostren que, a més dels enllaços -reduïts, a vegades, al traçat físic, als formularis dels enginyers i els paisatgistes- que poden resoldre parcialment la continuïtat, cal utilitzar altres instruments apropiats i difícils d'aconseguir només amb l'aplicació de la concordança geomètrica. Ens calen paràmetres vitals. ¿Sabem què volem dir quan parlem de fer «una plaça activa»? ¿Un carrer significatiu? ¿Un barri en el qual els cotxes no embarranquin el vianant i el vianant disposi de transports adequats? Tot això pertany a l'ànima del barri, una ànima que és molt difícil de reproduir i -no diguem- d'inventar. ¿Com es regula en la redefinició d'un barri aquesta ànima col·lectiva? ¿És possible o, potser, es millor no confiar en els enllaços i esperar que la permanència i la superposició vagin autocorregint-se i acabin inventant un nou sistema amb resultats més eclèctics, menys ambiciosos però més lligats a una indefinida realitat social?

Aquesta línia d'investigació universitària pot tenir també altres conseqüències molt positives: pot crear, per exemple, uns substituts de les formes de participació popular avui tan reclamades, però, sovint, tan mal ordenades. El Laboratori d'Urbanisme sempre ha estat un instrument útil quan se l'ha consultat en les decisions de les autoritats i els tècnics municipals. Però potser es podria pensar en una participació encara més sistemàtica. Per exemple: preparar l'opinió popular -i la dels especialistes que vulguin intervenir-hi- amb estudis i recerques, plantejats en fases anteriors a la imminència d'una realització. Això, potser, permetria fugir de les banalitats i de les demagògies que gairebé sempre taquen la normalitat científica d'un projecte. La presència del Laboratori permetria que els ciutadans hi intervinguessin sobre una base més clara i, sobretot, amb batalles no banals, sinó enfocats als grans nuclis dels problemes ciutadans. Arquitecte.