La burgesia no sap corregir-se

Riquer acaba l'article amb aquest paràgraf: «Com es pot veure, això de partits i polítics corruptes, d'homes de negocis corruptors i de governs i jutges que afavoreixen certes empreses no és un fet recent. Ara bé, sobta que encara hi hagi qui veneri com a grans prohoms empresaris que s'han enriquit gràcies a pràctiques il·legals, la corrupció generalitzada i els favors polítics». I encara sorprèn més que la majoria de mitjans de comunicació parlin extensament i amb intensitats propagandistes de la corrupció dels polítics i dels partits i, en canvi, deixin a segon pla -i no insisteixin- en la denúncia dels ciutadans que directament en són responsables, és a dir, els que, per interessos propis il·legítims, il·legals, injustos i immorals inicien gairebé tots els el processos de corrupció política. És estrany que els ciutadans estiguem ja tan convençuts de la perversitat dels polítics, dels partits i -generalitzant les decepcions- de tota la política i, en canvi, no ens atrevim a responsabilitzar de manera més directa i atacar els prohoms del gran capital privat, els especuladors del món de les finances, els usurpadors de les decisions globals que haurien de ser polítiques i que són només conseqüència d'unes ciències econòmiques de via estreta al servei dels interessos dels que manen. Diguem-ne empresaris o emprenedors: ells amb la seva ineficàcia productiva, amb la seva facilitat en els tractes de la corrupció i en les escapatòries fiscals són els primers responsables. Vull dir que la nostra vella i respectable burgesia l'hauríem de veure avui com un factor generatiu fonamental dels actuals desastres especulatius i dels escàndols de corrupció, en comptes de carregar-ho tot als polítics i als insuficients sistemes de control que ofereix la nostra democràcia tan dèbil, tan poc arrelada i tan mal defensada pel grup que està en el poder i que n'és el beneficiari.

M'agradaria que, quan s'inicia una denúncia de polítics comprats per una empresa, les denúncies assenyalessin sobretot les perversions dels industrials i comercials que han iniciat l'operació: aquells que fan marxar la indústria amb el delicte fiscal i el de la corrupció. És socialment més greu adjudicar injustament un concurs oficial d'obres que la simple desviació d'un percentatge del cost. M'irrita menys la barra de Millet que la de les empreses que varen donar comissions fraudulentes. Però això no ho pensa tothom.

Aquesta benevolència en els judicis de la ciutadania -sovint interessada, esperant encara la menudalla dels favors- davant de l'hegemonia dels empresaris rics va més enllà dels episodis estrictes de la corrupció. Els empresaris corruptes són menys citats que els empresaris provocadors que han iniciat l'operació i se'n beneficien fraudulentament. Es parla del que cobra, més que del que paga, quan en realitat aquest és l'autèntic desvallestador de l'equilibri social i eco­nòmic.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

Quan parlem d'una crisi de la novel·la, els escriptors hi tindran coses a dir i la primera crítica caurà sobre els novel·listes perquè han tingut alguna responsabilitat a no inventar a temps un altre producte o haver utilitzat un altre camí de producció i comercialització. És a dir, no haver sabut canviar les circumstàncies de l'entorn productiu i financer i fins i tot cultural. I aquesta responsabilitat no s'anul·la encara que les autoritats polítiques hagin imposat unes maneres de control i uns càstigs i uns premis considerats perniciosos. Ni amb el truc de les diverses corrupcions dels polítics i els partits que aparentin esmenar la irracionalitat i la injustícia de tot el sistema. Per això penso que tot esforç productiu ha de tenir un pla polític en el qual s'eliminin els empresaris que no vinguin condicionats per la moral de la convivència justa. És a dir, la corrupció no té remei perquè és substancial al sistema. És del sistema que hem de parlar.

Arquitecte.