Josep Maria Flotats

Crec recordar que la primera persona que em va parlar de Josep Maria Flotatsva ser l'actriuCarme Callol, amiga deLluís Llach, quan Dagoll-Dagom feia els seus primers passos iFranco els seus últims espeternecs. LaCarmei elLluís parlaven d'ell com d'un ésser fabulós, un exiliat de seda als últims acords del París deMaría CasaresiYves Montand. I el vam visitar al seu camerino de la Comédie Française, presidit per una considerable bandera catalana. I l'extraordinari actor, nen meravellat, ens va acollir amb un afecte fraternal i un somriure obert que l'adolescent que era jo no oblidarà mai. Va venir al Teatre Lliure d'estrella convidada, i tot el públic i els del gremi ens vam preguntar què tenia aquell home a la gola i als músculs (i a l'ànima i el cervell) que li permetia executar aquells tons i gestos que van quedar marcats amb foc en la nostra memòria d'atònits espectadors.

I, amb l'arribada deJordi Pujolal poder, es va decidir que, preu per preu, ¿per què s'havia d'aguantar les impertinències de Joglars, Comediants i el Teatre Lliure siFlotatsresidia a una nit de Talgo de Barcelona? IMarta Ferrusola,un manaire i un talonari es van desplaçar a París. I ell va dir: «Sí, ho vull».

Vaig tenir l'enorme fortuna (molt més tard me'n vaig adonar) de ser el seu ajudant de direcció aUna jornada particular, la seva primera posada en escena a Barcelona. I la fortuna no va ser només econòmica (¡mai he cobrat tantíssim per aprendre!); va ser, sobretot, compartir molts sopars amb els seus amics de joventutMarzolff iPoisson,soixante-huitards molt menys cerimoniosos i més mal vestits que ell. Crec que em va enviar al carrer per fer-me massa amic dels seus amics.

I de la seva aliança amb un altre franco-català,Ricard Bofill,va néixer el Teatre Nacional de Catalunya. El seu teatre no va agradar a la senyoraFerrusola ni a les seves amigues i la cosa va acabar amb un talPujals(¿on és) abraonant-se contra ell i la seva manera d'entendre la llibertat de l'artista.

I ja tenimFlotats,indignadíssim, a Madrid, buscant en l'èxit privat la compensació del seu fracàs ¿i el de Catalunya¿ per no poder ser elJean Vilar, inaugurador del teatre públic francès, de la seva petita i estreta pàtria.

Notícies relacionades

M’ofens, Uclés

¿Repetirà Moreno la majoria?

Passen molts anys, exactament 15. I dilluns passat m'arriba un sms deFlotatsconvocant-me al TNC, que ell no havia trepitjat des de feia tres lustres i jo gairebé tampoc. Vaig allà i em retrobo amb el nen napoleònic,éternel estivantvestit de marineret, abraçant-se ambArtur Mascom al quadro deLas lanzas de Velázquez. I vaig vessar una furtiva llàgrima de felicitat.

Gràcies,Xavier Albertí, ja di­rector del TNC, per recordar-nos que no s'ha d'anar a missa sense haver fet abans les paus amb el teu germà.