Protesta ciutadana a Recife, Brasil, dijous passat. /
Com bé deuen haver deduït, el títol no és el marcador de laCopa Confederacions. A part del futbol, durant la setmana passada, elBrasil va ser notícia per lesmobilitzacions socials. El que va començar sent una protesta per la pujada de 20 cèntims del bus, es va anar convertint en una àmplia mobilització per reclamar més serveis públics i més contundència contra la corrupció, en un moment en què estan fent grans inversions per alMundial 2014 i per alsJocs Olímpics 2016.
Alguns mitjans a Espanya han recollit les manifestacions com un nou moviment d'indignats. Segurament, tenen en comú amb altres moviments el seu rebuig a un capitalisme cada vegada més cru, però després d'analitzar breument la situació del país, em sorgeixen dubtes. Amb el risc que té parlar des de milers de quilòmetres, sembla més adequat comparar el Brasil del 2013 amb l'Espanya del 1988.
Espanya va créixer el període 1986-1990 un 4,5% anual. Era un país que estrenava presència europea, que tenia un horitzóolímpic el 1992 i que basava el seu creixement en una demanda interna forta. Estava governat pel PSOE de Felipe i comandat en l'àrea econòmica per liberals com Boyer i Solchaga.
A partir del 86 van créixer les mobilitzacions. Les primeres van ser les dels estudiants reclamant més inversió en l'educació pública. Aquestes mobilitzacions van cristal·litzar amb la vaga general del 14 de desembre de 1988, la més massiva de lademocràcia espanyola fins al moment. El detonant va ser l'aprovació delPla d'Ocupació Juvenil, un pla que avui seria rebut amb aplaudiments. L'èxit de la vaga va suposar l'enterrament del Pla i l'increment de les pensions.
En resum, un país que creixia, amb desequilibris com l'atur, eldèficit exterior i lainflació, liderat per un govern d'esquerres en què la gent li demanava més alegria en despesa social després d'una llarga crisi viscuda des dels 70.
Anem ara al Brasil. El Brasil està governat pelPartit dels Treballadors de Lula i Rousseff, equiparable a la socialdemocràcia espanyola en els seus bons temps. El 2007 el país creixia el 6,1%. Ara creix a ritmes pròxims a l'1%, arrossegat en part per la caiguda de les seves vendes a la UE i donant símptomes de sobreescalfament (inflació, dèficit exterior). No obstant, les empreses que estan allà afirmen que segueix sent un dels països més dinàmics del món i que la crisi serà un passatge curt.
Notícies relacionadesEn resum, un país que fins fa poc creixia, liderat per un govern d'esquerres en què la gent li demana més alegria en despesa social després de les crisis viscudes fins als 90.
