Ferran Adrià, flanquejat pel jurat i la presentadora de ’Masterchef’.
No m'agraden els 'reality shows'. En general, quan miro la televisió, una vegada vistes les notícies, m'agraden més la ficció o els esports, però últimament em fascinen dos programes que voregen el 'reality show': 'Masterchef' i 'Pesadilla en la cocina'.
A 'Masterchef' el que compta és la feina tant individual com en equip, la progressió personal, l'excel·lència i el bon gust. I és aquí on hi ha l'espectacle, conduït eficaçment per un jurat equànime i professional, que sempre sap quan s'ha de riure i rebaixar tensió, i quan pressionar perquè els concursants donin el millor de si mateixos.
El segon cas és el de 'Pesadilla en la cocina'. Em vaig aficionar al programa per la versió americana del xefGordon Ramsay i, més tard, també en la versió espanyola d'Alberto Chicote. Els millors episodis són veritables casos pràctics de gestió empresarial. Potser les escoles de negocis deuen considerar que no tenen prou glamur, però contenen tots els ingredients.
El punt de partida sempre és un restaurant que va malament. Arriba elxef i comença a investigar. Primer tasta els plats. Després entra a la cuina i observa un dia de servei. I a partir d'aquí comencen a emergir els problemes: amos que no passen ni dues hores al local, cuiners que fan el que volen, brutícia amagada, falta de comunicació entre la cuina i el menjador, etcètera. Una vegada fet el diagnòstic, el xef hi intervé. Posa ordre on cal i exerceix de tutor (ara anomenat 'coach'), i moltes vegades arriba a anar a l'arrel personal o familiar dels problemes. La versió americana supera l'espanyola en l'aspecte del 'coaching' i la intel·ligència emocional, però Chicote està millorant molt la segona temporada.
En tots els casos es repeteix la mateixa recepta per a l'èxit: el treball (quantitat d'hores), les ganes (qualitat de les hores), la formació i l'equip.
Com a curiositat per reflexionar, als restaurants americans sempre hi ha el doble de plantilla que als espanyols. On allà hi ha cinc cuiners, aquí amb prou feines n'hi ha un i un ajudant. Tot i que dubto sobre si la restauració espanyola és més eficient o bé simplement estalvia en llocs de treball.
Notícies relacionadesFinalment, els dos programes mostren com l'alimentació i la gastronomia trenen l'economia i el territori. En aquests temps de convulsió i tensió, relaxa veure com unes anxoves d'Ondarribia, una coca de recapte i uns ous trencats poden conviure a la mateixa taula i ser elaborats indistintament per un valencià, una cordovesa o un navarrès. O també veure com un cuiner que amaga la brutícia pot estar indistintament a Rupit, a Osca o Vigo.
