Gisela Pulido, caçadora d'estels

Precocitat és la paraula que la defineix més bé. Amb només vuit anys, seguint els passos del seu pare --aficionat als esports aquàtics i d'aventura-- va pujar a una planxa de 'kitesurf'. Volia saber com es veia la vida suspesa entre onades. I va ser amor a primera vista. Als 10 anys, la premianenca Gisela Pulido,  guanyava el mundial de KPWT i es convertia en la campiona mundial més jove de la història en tots els esports. Ara, amb 19, té un palmarès únic: vuit vegades campiona del món de 'kitesurf freestyle' i una nominació als Laureus com a millor esportista extrem.

Pair aquestes xifres de rècord sent una adolescent no és gens fàcil. “Abans no era conscient del que havia aconseguit. Quan veig competir noies de 10 anys, m'al·lucina pensar que jo vaig ser com elles. Ara he crescut en tots els aspectes i he assimilat la dimensió dels meus triomfs”. Aquesta és Gisela Pulido: escandalosament jove i madura alhora. S'ha fet gran en un món d'adults, per això emana una professionalitat impròpia per la seva edat. M'atén en un acte de Baby-G --un dels seus patrocinadors--, on fa quasi dues hores que parla amb la premsa. Tot i així, no perd el somriure: “Mai havia fet deu entrevistes seguides. Això és impensable per a una esportista de kitesurf!”.

La seva carrera no s'entendria sense els patrocinadors. Quan et dediques a un esport minoritari i la teva família no té uns recursos econòmics abundants, directament, depens d'ells. En el seu cas, més del 95% dels seus ingressos provenen dels espònsors (Red Bull, Movistar, Baby-G, Nilox, BEST i Dakine). “El dia que pels efectes de la crisi o les lesions em quedi sense patrocinadors, no podré dedicar-me al kite”, afirma resignada. Repeteix les marques que la recolzen constantment, però no com una noia-anunci, sinó sent conscient que elles són els pilars del seu èxit.

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

Com a contrapartida, l'esportista que depèn dels patrocinis ha de cuidar molt la seva imatge. No sortir massa de festa, ni parlar malament a la premsa, ni compartir el que realment es pensa de certs temes. Ser com l'espònsor vol que siguis, o com a mínim, aparentar-ho. Finançament a canvi de llibertat. Però al cap i a la fi, diners que fan realitat el somni. I que sense voler-ho, et converteixen en un model a seguir. “Fa uns anys a Premià només hi havia dos estels: érem el meu pare i jo. Avui el meu avi, molt emocionat, m'ha dit que n'hi havia 40!”, m'explica sense poder evitar somriure. Sembla que ara sí, ara ja és conscient de la grandesa de la seva gesta.

Post publicat al portal d'opinió 50x7