Hernando, Ollero i López, la 'Brunete judicial' del Tribunal Constitucional

Per fi Mariano Rajoy ha aconseguit el que buscava: majoria absoluta al Tribunal Contitucional. Set dels 12 magistrats són de confiança absoluta del PP. Un d'ells --Francisco Pérez de los Cobos-- es perfila com a nou president. Expert en Dret del Treball, va ser assessor del grup parlamentari del PP quan la portaveu era l'ara vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaría, i també ho va ser de la patronal CEOE. No cal dir que és tota una garantia per quan s'examini el recurs sobre la reforma laboral. Una garantia per a Rajoy, és clar.

Entre els set magistrats conservadors en destaquen tres en virtut dels mèrits contrets amb el partit governant. Francisco Hernando, Andrés Ollero i Enrique López componen una troica inexpugnable. Una espècie de bastió del no passaran infranquejable per a les aspiracions progressistes. L'últim a arribar al Tribunal Constitucional ha estat Enrique López, designat directament pel Govern en una decisió que s'interpreta com a pagament a la seva lleialtat. Però comencem pel primer.

FRANCISCO HERNANDO: EL CATALÀ I BALLAR SEVILLANES

President del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem entre el 2001 i el 2008, Francisco José Hernando (Madrid, 1936), va destacar per alinear-se gairebé sempre amb les tesis del PP, tant quan aquest partit governava com quan va passar a l'oposició. Especialment intransigent amb els nacionalismes basc i català, va desencadenar les ires tant de Pasqual Maragall com de Xabier Arzalluz. Si el socialista català va equiparar la trajectòria d'Hernando amb la d'una "[cuirassada] Brunete judicial, com existeix una Brunete mediàtica", el líder del PNB el va qualificar de "xollo per al Govern". I va subratllar que no havia vist res igual "des dels temps de Franco". Per cert, hi ha testimonis (per exemple, Iñaki Anasagasti) que Hernando va arribar a elogiar en petit comitè la "sensibilitat de Franco respecte a la justícia".

En la solemne obertura de l'any judicial el setembre del 2002, no va tenir el més mínim escrúpol a considerar "greument perillós" que els immigrants sense papers poguessin regularitzar-se "a través de la pressió social", i va apel·lar a "no sucumbir" a la temptació de discursos bonistes com "la solidaritat mundial". La falta de sensibilitat envers la immigració contrastava amb la preocupació antiterrorista, conscient que el món lliurava "la tercera guerra mundial, que és la guerra contra el terrorisme". La seva obsessió el va portar a defensar, arran de l'atemptat de Londres el juliol del 2005, l'ordre de la policia britànica de disparar contra els sospitosos de ser terroristes. Després va haver de matisar, però també va dir que, tot ique era "contrari a la pena de mort, quan el risc que es pretén evitar és més gran o pot produir la mort d'innocents, l'evitació del risc és oportuna".

Durant el Govern de Zapatero, el CGPJ, encoratjat per Hernando, va emetre pel seu compte dos informes contra l'Estatut català i contra el matrimoni homosexual (la firma d'aquest últim el va obligar a abstenir-se el 2012 quan es va veure el recurs davant el Tribunal Constitucional del qual ell ja formava part des d'un any abans). També com a president del CGPJ va protagonitzar el 2006 unes declaracions tan forassenyades com patètiques, relacionades amb l'ús del català als jutjats: "El que no veig és que s'hagi d'imposar a ningú el coneixement d'una llengua que no té una projecció positiva en altres aspectes de la vida". Per si no quedava clar, Hernando va explicar: "Si jo estigués exercint a Catalunya aprendria català, però com un enriquiment personal, com m'agradaria saber ballar sevillanes quan vaig a Andalusia".

Poques vegades un personatge d'un rang tan alt ha caigut tan baix.

ANDRÉS OLLERO: EL NECESSARI GRUP DELS TONTOS

Pintoresc ciutadà Andrés Ollero (Sevilla, 1944), d'ideologia democristiana i militància a l'Opus Dei com a membre numerari (amb vot d'obediència, castedat i pobresa). Durant 17 anys va ser un notable diputat del PP, com ho demostra haver estat portaveu d'Educació i de Justícia. Mai va ocultar les seves ganes de ser ministre "encara que sigui de Marina", segons les seves pròpies paraules. Ho hauria pogut ser d'Educació, però el febrer del 1996 se li va escalfar la boca en una entrevista a 'La Voza de Almería' i va dir: "Segons el meu parer [per entrar en un centre educatiu] és més sensat posar en primer lloc les famílies i els mèrits. Encara que això pugui significar concentrar en alguns llocs els tontos, educativament és necessari que estiguin en el mateix grup. Insisteixo, estem pel mèrit i la capacitat". El desagradable enrenou que es va muntar va forçar Ollero a matisar i atribuir el vocable 'tonto' al periodista en qüestió. En el fons, era el mateix que hagués dit'tonto' o 'torpe' o el que fos. La idea era claríssima.

Com que les casualitats cada vegada són més escasses, l'ingrés d'Ollero al Tribunal Constitucional el juliol del 2012 va comportar que heretés de la seva antecessora sortint les ponències dels recursos de la llei de terminis de l'avortament i el matrimoni homosexual. Aquest va ser validat amb el seu vot particular contrari, i sobre l'avortament encara no hi ha sentència. Que Ollero sigui contrari a l'avortament sembla molt normal, però no així la formulació de determinades expressions utilitzades en els seus arguments. Per exemple: "Si hi ha un ésser humà, deixar la seva mare en pau suposa autoritzar un acte de guerra contra el seu fill, permetent-li que es desembarassi d'ell". Gener del 1987: "Cinc lustres després, la situació és d'avortament lliure, al convertir-se Espanya en un paradís del turisme avortista i el lloc on més creix el nombre d'avortaments a la Unió Europea [...] Entre això [el supòsit de la necessitat d'evitar un greu perill de l'embarassada que figurava en la llei de 1985] i l'avortament lliure sembla que hi ha un tros, però no hi ha sigut ni governant socialistes ni governant populars: entre els que es van despreocupar de la seva protecció i els que no es van atrevir a protegir-los, els no nascuts no han guanyat per disgustos.”

Si el magistrat Pablo Pérez Tremps va ser recusat el 2007 per deliberar sobre l'Estatut per haver publicat un estudi relacionat amb les comunitats autònomes, amb Ollero no sembla haver-hi contaminació de cap mena.

ENRIQUE LÓPEZ: EL MATRIMONI D'UN HOME I UN ANIMAL

Aquest "jurista de reconegut prestigi i d'àmplia trajectòria", en paraules de Soraya Sáenz de Santamaría, ha estat portaveu del CGPJ (2001-2008), magistrat penal de l'Audiència Nacional (2008-2013), articulista de 'La Razón', contertuli del programa 'El gato a l'agua' de la ultracadena televisiva Intereconomía i prolix col·laborador de l'aznarista FAES (53 seminaris a porta tancada entre el 2003 i el 2008). Es diu Enrique López (Lleó, 1963) i és molt amic dels exministres José María Michavila, Federico Trillo i Juan José Lucas, dels quals va rebre tot el suport necessari per a la seva meteòrica carrera. En canvi, algunes altres amistats han esdevingut perilloses després d'esclatar escàndols com Gürtel i Palma Arena.

Un que no conegui Enrique López podria treure's el barret llegint això que va publicar dies enrere a 'La Razón': "Jo tinc por al sectarisme. Sectarisme i imposició són un binomi letal per a una societat [...] Quan es fa pinya sempre amb els propis, encara que sostinguin els disbarats més grossos, no acceptant res de l'adversari, s'acaba molt malament". Però si qui ho escriu ha estat acusat per activa i per passiva de "sectari i partidista" a favor del PP, l'assumpte conté altíssimes cotes de sarcasme.

Des de l'Audiència Nacional no va cessar d'activar l'anomenat 'cas Faisán' (presumpta xivatada policial a ETA), dirigit contra el llavors ministre de l'Interior Pérez Rubalcaba, en perfecta sintonia amb 'El Mundo' del seu amic Pedro J. Ramírez. En diferents moments de la seva vida, Enrique López s'ha inclinat, entre altres qüestions, a favor de la pena de mort revisable i contrari a la llei integral sobre la violència de gènere ("atempta contra el principi d'igualtat, ja que és discriminatòria per a l'home"); a la reforma de l'Estatut català; als controls de velocitat en carretera i al matrimoni homosexual. "Dir matrimoni a la unió de persones del mateix sexe --es va atrevir a manifestar-- és un canvi radical, com ho seria dir matrimoni a la unió de més de dues persones o la unió entre un home i un animal."

Encara que és seguidor del Reial Madrid (assidu a la llotja del Bernabéu), no ha utilitzat el futbol, sinó els toros, per establir un paral·lelisme amb la judicatura: "Les corrides de toros tenen unes fases molt similars a les d'un procediment. [En ocasions un es troba] davant la mateixa soledat que un valet torero d'un enfurismat toro brau".

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Ah, fa un parell de mesos, Enrique López es va fer nòvio de la presentadora televisiva Silvia Jato. Passo paraula.

http://lamentable.org