Petit observatori
¿Això sí? ¿Això no? Qui ho sap
Aquest any en farà cent que va néixer, a Barce-lona, l'Institut del Teatre. De fet, si no m'equivoco, no amb aquest nom, sinó el d'Escola Catalana d'Art Dramàtic. Però l'any 1939 això d'una «Escola Catalana» no sonava gaire bé a les orelles del règim franquista. Quan ja eren possibles més iniciatives,Ricard SalvatiMaria Aurèlia Capmanyvan posar en marxa l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, això sí, presentant-se com una secció d'un nom políticament neutre: el Foment de les Arts Decoratives. Es veu que les arts decoratives eren més inofensives que el perillós teatre. Jo vaig col·laborar, potser un parell d'anys, amb l'Institut del Teatre, probablement fent una classe d'expressió.
Si parlo d'aquest fet és perquè no he oblidat una anècdota que vaig viure en aquell Institut. S'hi feien cursos d'interpretació, de direcció, de maquillatge, de tot allò que podia interessar a un futur comediant. Un dia, un dels alumnes que venien a la meva classe em va explicar, amb tota confiança, que ell volia ser director teatral, que havia decidit abandonar un parell de classes -maquillatge i una altra que no recordo- perquè no li interessaven gens. He recordat aquest fet, després de tants anys, perquè sempre he pensat, i ara potser més que mai, que decidir què vols aprendre i què no, què vols ser i què no vols ser, pot ser en molts cassos una decisió prematura. I per tant errònia. Sí que recordo que li vaig aconsellar que tan aviat -tot just havia començat el curs- no deixés d'interessar-se per una determinada matèria. Que ho provés tot. Que els judicis precipitats no eren aconsellables.
Jo crec que allò que al principi ens sembla que no ens serà útil, de vegades ens resulta apassionant. Que hem de superar els nostres «això sí, això no» i deixar que l'experiència i la pràctica ens obrin un camí satisfactori que hauríem refusat prematurament.
