Una gran mentida

Vivim enmig d'una gran mentida. És possible que això fos explicable en temps en què la immensa majoria ignorava com funciona realment la política d'aquest país. Però en l'actualitat, amb les evidències de frau que han anat sortint a la llum -com a conseqüència d'un error que el ministre de Justícia s'està ocupant d'esmenar- hi ha algunes qüestions que semblen ser raonablement clares.

La primera és que els nostres partits polítics -tots, però en proporció diferent, d'acord amb les seves possibilitats d'oferir compensacions- es mantenen econòmicament amb els diners ocults que reben de les institucions financeres i de les grans empreses. Els comptes deBárcenasno són la mostra d'un escàndol puntual, sinó un rar testimoni que ens ha permès acostar-nos a una realitat subjacent en què deuen existir molts altres comptes per l'estil.

La segona, que els partits corresponen a aquest finançament amb favors i concessions, a costa dels interessos públics. És a aquesta obligació a la qual s'ha d'atribuir la incapacitat dels nostres polítics per imposar als bancs mesures com la dació en pagament o la compensació pel frau de les participacions preferents. Cosa que es complementa amb la impunitat de què gaudeixen els protagonistes d'aquest tipus de delinqüència: els que al món anglosaxó són anomenatsbanksters.

És veritat que això no passa únicament a Espanya. Aquests dies els mitjans de comunicació han airejat la detenció a Madrid del principal dirigent de Liberty Reserve, un xiringuitoon lineque ha facilitat operacions de rentat de diners a gran escala. La premsa nord-americana s'ha preguntat, no obstant, com és que no s'ha fet el mateix amb els dirigents de l'HSBC, el segon banc dels Estats Units, que en el període 2006-2009 va facilitar el rentat de centenars de milers de milions de dòlars de diner negre, inclosos els beneficis del terrorisme i dels càrtels de la droga de Mèxic i de Colòmbia. No es va formular cap càrrec criminal contra els seus dirigents, sinó que la qüestió es va saldar amb una multa. (Sobre aquest assumpte els convido a llegir a la revisteaRolling Stone l'article deMatt TaibbiGangster Bankers: too big to jail.) Per no mencionar l'escàndol del líbor, pel qualJoseph Stiglitzproposava: «El primer pas és tancar uns quants banquers a la presó». Cosa que, evidentment, no ha succeït.

El cas de les empreses constructores espanyoles, com s'ha pogut veure aquests dies, si més no causa estupor. El tracte cavalleresc que s'ha donat als seus dirigents, que pretenen que se'ls cregui sobre la seva paraula, sense aportar cap element de convicció, contrasta amb l'afany judicial per investigar fins al més mínim detall les declaracions d'Hisenda de la infantaCristina.Em sembla molt bé que s'apliqui aquest rigor a la infanta; però trobo a faltar el mateix zel per escodrinyar els comptes d'aquests pretesos cavallers del món empresarial, sobretot després que s'ha pogut comprovar que cada una de les presumptes entregues de diners al Partit Popular ha anat seguida habitualment de la concessió a les seves empreses de contractes d'obres per valor de milers de milions d'euros. I suggeriria, a més a més, que es fes una altra comprovació, que no requereix grans esforços d'investigació: la de contrastar les quantitats a què es van licitar aquestes obres amb el cost que van tenir al final. Però aquests cavallers poden viure tranquils: no hi haurà ningú que s'atreveixi a fer un exercici així.

Les conseqüències d'aquesta mentida no es limiten al cost en diners públics d'aquestes martingales, tot i ser considerable, sinó que el més greu és que condicionen a llarg termini la continuïtat d'una política que afavoreix la desigualtat que es reflecteix avui en els desnonaments, en la pèrdua dels estalvis per part dels estafats amb les participacions preferents i, sobretot, en els milions d'aturats que no tenen ni la més mínima esperança de trobar feina els pròxims anys (l'OCDE preveu, al contrari, que l'índex d'atur augmentarà fins al 28% el 2014; un any en què, per cert, s'augura que l'IVA al 21% s'aplicarà també a l'alimentació, d'acord amb les peticions de Brussel·les).

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Sabem bé on condueix aquesta política per l'exemple del que passa als Estats Units, on la desigualtat segueix en augment any rere any, fins al punt que, segons les investigacions de l'Oficina del Cens sobre laSupplemental Poverty Measure, la meitat dels nord-americans voregen avui els límits de la pobresa. No en va el ministre d'Hisenda d'Alemanya,Wolfgang Schäuble,ha advertit fa pocs dies que s'ha de preservar el model de benestar europeu per evitar caure en la situació dels Estats Units, o es produirà una revolució «no demà, sinó el mateix dia».

¿Hi ha algú que escolti?