El soroll de la butxaca quasi buida

«Dos euros i un caramel»; «Deu euros, cinc per posar gasolina i arribar a casa»; «portava dos euros però els he gastat en l'aparcament», «30 cèntims», «20 euros», «zero euros». Frases d'impacte en lloc de les recurrents preses falses que acompanyen els crèdits que van al final d'un programa de televisió. Amb aquesta complicitat s'acabava el documental que aquesta setmana ha emès el programaSense ficcióde TV-3, titulatVeus d'una generació i que va ser el més vist en la seva franja. I no era, precisament, entreteniment. El documental recull les opinions de mig centenar de joves catalans d'entre 18 i 35 anys sobre la seva experiència vital dels últims anys, amb el fil conductor de l'àmbit laboral. Però no l'únic.

Tal com van informar les seccions de televisió en les cròniques prèvies a la seva emissió, el documental dirigit perJoan Úbeda(Obsolescència programada, Casal Rock, entre molts altres) és el resultat, per un costat, d'un acurat treball de camp de la productora Media 3.14 (grup Mediapro); i de l'altre una proposta innovadora de poder consultar les opinions al complet a través de lawebdocde l'emissió, i també per temes.

Són 50 joves que són representatius de molts més, perquè la selecció es va fer a partir d'un mostreig dirigit pel catedràticSalvador Cardús.Del mètode de treball de l'editor i el sociòleg se'n deriva l'interès del document, semblant a enquestes com la de població activa, que conté moltes més dades de les que es presenten dominants, habitualment l'ocupació.

El format és sobri, de plans curts fixos, amb una successió ràpida d'opinions que permeten conèixer molt millor joves nascuts entre l'Estatut del 1980 i els Jocs del 1992. «Una bufetada de realitat», explica Úbeda que és el resultat. «Un estat d'ànim» és el que reflecteix aquesta síntesi de 50 hores de gravació, apuntaCardús.

¿Els enquestats tenen perfil propi per representar una generació? ¿Com se la qualificaria?És d'agrair que no se'ls anomeni generació perduda, perquè ni ho són ni s'ho mereixen. És una generació desenganyada que no perd la lucidesa malgrat el desconcert de tot el que han viscut en pocs anys. Molts han estudiat i retreuen que no hagi estat útil. Altres, que han treballat com se'ls exigeix, s'han endeutat com se'ls proposa i han vist esfumar-se la seva aspiració vital sense que els donin explicacions.

Pensaven tenir fills i han acabat depenent dels seus pares. Els diuen que s'esperin uns anys per consolidar-se i pregunten qui els donarà feina si han perdut tota experiència. Són unànimes en la protesta: ni han provocat la crisi, ni han viscut per sobre de les seves possibilitats ni tampoc confien en les ajudes públiques.

Notícies relacionades

La gran apagada i la llum de la ràdio

Un atemptat amb preguntes

És la generació que ha merescut aquesta setmana l'atenció europea perquè ja suma sis milions d'aturats. Així mateix, és un col·lectiu al qual el catedràtic de LondresGuy Standing qualifica de Precariat. Els han convençut que podien aspirar a ser classe mitjana però s'han de resignar a ser treballadors pobres, guanyar el just per mantenir-se.

La seva situació no ha estat una loteria perquè els efectes de la crisi els ha tocat a tots. Susciten empatia perquè malgrat tot la majoria no es rendeix. Però avisen que les seves butxaques estan (gairebé) buides i que no trigaran a fer soroll («o sortim de la crisi o sortim al carrer») si les altres generacions no reaccionen.