El 8 de gener del 2009Georges Moustaki va pujar per últim cop a un escenari, i aquest escenari va ser el del Palau de la Música Catalana. Me'n recordaré tota la vida perquè, aquella nit, jo havia de ser el seu teloner.
Només d'arribar ens van comunicar que el cantautor estava molt engripat, que era al seu hotel i que l'estaven medicant per intentar aguantar el concert, perquè ell volia de totes totes fer l'actuació. Però ja al vespre, l'organitzador va aparèixer al camerino i em va demanar si podia fer un concert sencer, en lloc de la mitja hora prevista com a teloner, queMoustakiapareixeria, perquè era a la ciutat i volia saludar el seu públic, i que cantaria, perquè volia que tota la gent que aquella nit havia omplert el Palau per escoltar-lo pogués sentir almenys un parell de cançons, encara que fos amb un fil de veu.
Quan finalment va arribar, recordo que se'l veia molt dèbil i caminava amb dificultat, però va sortir a l'escenari i va treure pit, va explicar ell mateix per què no podria fer el concert i va fer un gran esforç per cantar tres cançons, a la tercera, la veu s'havia pràcticament fos. Em va presentar, ell a mi, quan era jo el seu teloner, es va acomiadar del públic, i va sortir de l'escenari.
Notícies relacionadesSe'l veia encara més dèbil que abans, però quina lliçó de dignitat havia acabat de donar. Em va donar la mà, tremolosa, em va mirar als ulls amb una tendresa infinita i vaig sortir a l'escenari amb la inesperada responsabilitat d'entretenir una platea plena del seu públic, un públic que encara no ho sabia, però que acabava d'assistir a l'últim cant deGeorges Moustaki.
Hi ha una generació de cantautors que se'ns ha anat escolant entre els dits i, mirant al voltant a vegades un es pregunta on són el compromís artístic, el discurs, la dignitat, la il·lusió, la poesia, les coses que ens fan estremir, ¿on són? Quan se'n va un dels grans és com si una bomba hagués fet de cop un gran buit i costa veure els contorns plens que envolten aquest silenci. ¡Bon viatge,Georges!
