La meva filla lletreja igual de bé 'recortes' que 'retallades'
Educació Expandida /
Reconec que quan vam venir a Barcelona des de Madrid l'estiu passat, em preocupava una miqueta que, a l'escola i amb això de la immersió en català, l'ortografia del castellà de la meva filla se'n ressentís. No la comprensió, ens havíem preparat amb una professora via Skype durant unes setmanes i això estava superat. Eren les regles, les conjugacions verbals, la puntuació... i sí, de tant en tant una 'i' llatina se'ns escapa en forma de conjunció en alguns dictats. I potser la 'b' alta i la 'v' baixa encara no estan gaire controlades en comparació amb la 'b' i la 'v' de la capital.
"Però, mama, mira, hem fet les agudes, les planes i les esdrúixoles en català i en castellà i, com que són les mateixes regles --bé, la titlla es posa a l'inrevés en català de tant en tant--, doncs ho he estudiat dues vegades!"". És veritat, penso. Per no dir que està aprenent un altre idioma sense gairebé adonar-se'n, i el que culturalment això comporta. Paraules com 'pastanaga', 'tardor', "¡que malament que pronuncies!" --em diu, apuntant amb el nas al cel--. "Saps què diu l'Enric (el seu tutor) quan anem a algun lloc: 'Som-hi!'. És molt bonic, és com dir: a somiar!". A casa, per tant, és un tema de conversa divertit i descobrim coses noves, diferents i comunes, i una certa entonació per la seva banda indiscutiblement catalana que la fa riure quan per telèfon les seves cosines o l'àvia li diuen que se li ha enganxat l'accent.
Conclusió: zero drames. En cap cas m'he plantejat anar al col·legi a reclamar més hores de castellà. "El sistema que s'utilitza assegura el perfecte ús dels dos idiomes a l'acabar l'educació obligatòria", em van dir al formalitzar la matrícula, i diversos amics m'ho van confirmar: "Recordo que si tenia més de dues faltes en castellà, em suspenien". 'Fair enough'. Dubto que a Madrid fossin més estrictes, sincerament.
Jo sóc mare d'una nena de 5è que sempre ha estat matriculada en col·legis públics. I el que em preocupava a Madrid és el que em preocupa aquí, canviar de ciutat no ha variat en absolut els meus maldecaps: la qualitat del seu ensenyament, la ràtio per classe, la capacitat del centre de tenir personal de suport per a necessitats puntuals o permanents. Que un nen pertanyent a un grup de població en risc d'exclusió no es quedi ressagat a l'hora de pagar els tres euros d'una excursió perquè els seus pares no poden donar-los-hi, que els professors tinguin el temps i l'espai d'observar la situació i ajudar sense que el nen se senti diferent. Que no ens quedem sense beques de menjador, que les mares no hagin de calcular què compensa més: deixar la seva feina de mitja jornada mal pagada o la factura mensual del menú de l'escola. Que no es presenti una nena amb llibres fotocopiats i mirant a terra. Que els fluorescents de la classe no estiguin penjant. Que no triguin un mes a donar-nos les notes del segon trimestre perquè s'ha trencat la fotocopiadora i no hi hagi pressupost per arreglar-la fins al cap de dues setmanes. No he necessitat inventar ni una coma, he citat realitats que he vist en aquests anys.
No obstant, avui ens han presentat una nova llei d'educació: la llei orgànica de millora de la qualitat educativa (LOMCE). Com abans va ser la LOE el 2006 i encara abans la LOGSE el 1990, totes dues socialistes com la d'avui és popular. Com a ciutadana d'una societat democràtica i amb amplitud de mires teòricament més enllà del nostre vot, m'avergonyeixo d'un Parlament que no és capaç de consensuar una llei d'educació que es mantingui en diverses legislatures És inconcebible que a un nen li canviïn els protocols de la seva formació a mesura que varien els habitants de la Moncloa. Un pla d'estudi obligatori comença als 3 anys (si no als 0) i culmina als 16 o 17, i és progressiu: els objectius a complir salten per l'aire si cada quatre anys tornem a la casella de sortida. ¿Els nostres governants són incapaços de veure-ho? A Finlàndia, per exemple, la mateixa legislació que va acabar amb les desigualtats de l'elitisme anterior fa desenes d'anys que sobrevivu a canvis en l'Executiu: és l'orgull del país, intocable.
La manera com la ideologia política esquitxa les lleis educatives a Espanya és nauseabunda. Com a mare i ciutadana ho dic. Com a agnòstica i empadronada ara a Barcelona m'espanto. Que el ministre Wert hagi centrat la seva compareixença a explicar una vegada i una altra que asseguraran l'escolarització amb el castellà com a llengua vehicular és simplement i planerament intentar manipular (i provocar) l'imaginari col·lectiu de les famílies catalanes, interessades en altres aspectes. Només 17 van demanar en el curs 2011-2012 no seguir el sistema establert a l'Estatut. És trist que hagi caigut de nou en el bucle de la crispació catalana i religiosa, i no s'hagi insistit a exigir arguments, per exemple, per al nou sistema de segregació a partir de 3r de l'ESO "per aconseguir més eficiència", avançant als 14 anys l'itinerari que separa els que es dirigiran cap al batxillerat ('ergo' universitat probablement) dels que aprendran un ofici i no cursaran ensenyament superior.
El Govern ha volgut llançar dos missatges i ocultar-ne uns altres, i ho ha aconseguit. El primer: Catalunya és un problema per a Espanya, també en educació. I no ho són València, comunitat on s'aplica el bilingüisme integrat, "i la norma no suposa cap innovació", o Euskadi, amb "bilingüisme integrat amb sistemes d'ús preferent de la llengua cooficial però que contemplen també el castellà com a vehicular". Wert ha calculat amb una "hipòtesi" basada en "supòsits comprovats" (i bravo per l'oxímoron) la despesa pressupostària que assumirà per assegurar aquesta opció: cinc milions d'euros, diverses vegades ho ha dit. Són diners, sí, però potser desllueixen una mica si els comparem amb els 3.000 milions que va decidir retallar en educació per al present curs sota el dogma de "no hi ha alternativa", afegits als 3.400 ja aplicats anteriorment, i que afecten les condicions laborals del personal educatiu, tancament i/o deterioració d'instal·lacions i serveis de centres. Ah, però això es va anunciar l'any passat, el ministre es pensa que ja no ho recordem, i que no podem dormir pensant si els nostres fills aprenen on és Montserrat abans que la serralada Penibètica.
El segon missatge: fora l'Educació per a la Ciutadania que era obligatòria, i tornada a la religió i alternatives que, a més, computin a la mitjana final. Ara la Conferència Episcopal pot treure pit i recordar el que fa unes setmanes va deixar anar sense fer gaire soroll, potser avançant ja el desembarcament d'avui: estudiar religió és apassionant, els nens "aprenen dates, dades, equacions, fórmules químiques..." que ara aprofundint de nou en el vell i nou testament "tindran el seu veritable sentit". Doncs encara sort que ens ho diuen, no sé quin hauria estat el futur de la meva filla sense mostrar-li la llum.
A l'abril de l'any passat vam tornar a l'educació dels anys 70 en pressupost. Amb la LOMCE anunciada avui, també ho fem en ideologia.
Aquesta llei, ministre, només té un qualificatiu, i encara que sé que a vostè li importa ben poc el que la comunitat educativa, els sindicats, les associacions i els pares opinem, no me'n vaig sense dir-l'hi: és una 'vergoña', 'lotsa', vergonya, 'vergüenza'.
Notícies relacionadesNo sé si m'entén. Ja, jo a vostè tampoc.
