¿Europeisme fragmentat, catalanisme unit?

"¿Què ha de fer el catalanisme? ¿Ha d'anar unit, tal com demana per exemple Ernest Maragall, o bé concórrer per separat?"

6
Es llegeix en minuts
Ple del Parlament Europeu a Brussel·les l’any passat.

Ple del Parlament Europeu a Brussel·les l’any passat. / JULIEN WARNAND (EFE)

La fragmentació creixent, econòmica i financera, a Europa dels darrers anys ja és un fet: al 2008-2009 els països centreuropeus i nòrdics van sanejar la banca, van restablir el flux de crèdit de la banca a l'economia real i entre 2010 i 2012 aquests països han gaudit de quasi tres anys d'expansió econòmica: creixements de PIB i exportacions i caigudes de l'atur. Al setembre de 2009 el llavors comissari d'Economia Almunia va predir brots verds per aquests països que van brotar de veritat i així els nòrdics han salvat validat el seu model econòmic i han salvaguardat el seu model d'estat del benestar. Al sud d'Europa, en canvi, les coses han anat diferent: Bankia es va rescatar a l'any 5 de la crisi i la situació segueix empitjorant per causes internes, més que no pas "per culpa de l'austeritat que imposa la UE" (¿Espanya farà al 2013 un altre 10% de dèficit públic sobre el PIB per cinquè any consecutiu?). Les eleccions italianes al febrer van despertar Alemanya del somni d'un 2013 pre-electoral tranquil i la fallida dels dos grans bancs de Xipre al març (generada quan Grècia va impagar el seu deute un 75% i els va obrir un forat al balanç de 10.000 M€) ha quasi-trencat l'euro: de fet, allà ja no valen els principis de lliure disposició de la moneda i circulació dels capitals, que defineixen tota unió monetària. En aquest context, la fragmentació creixent econòmica i financera amenaça d'esdevenir una fragmentació política en tota regla a les properes eleccions europees de 2014, tal com hem vist a les darreres eleccions municpals parcials al Regne Unit: els tres grans partits, més o menys europeistes, perden vots en favor dels euroescèptics. En aquest context, davant d'unes eleccions europees que es preveuen unes eleccions històriques (Europa: més integració o marxa enrera), què ha de fer el catalanisme? ha d'anar unit, tal com demana per exemple Ernest Maragall, o bé concòrrer per separat?

1. Les eleccions europees es tornaran a celebrar sense una llei electoral europea i tornaran a ser unes eleccions nacionals amb un suau aroma europeu (com diuen a Brussel·les, "European flavour"): seran per tant la segona volta de les darreres eleccions estatals i les primàries de les següents eleccions locals. Cal recordar que alguns estats, entre els quals Espanya (amb entusiasme de PP i PSOE), han avortat el projecte de llei electoral europea que el diputat liberal anglès Andrew Duff ha mirat d'impulsar: Duff ha vingut dos cops a Barcelona a presentar la seva proposta de llei electoral europea en els darrers anys, en la qual hi havia la que ja tothom coneixia  com a "esmena catalana": en països més grans de 20 milions d'habitants, obligatorietat de regionalitzar la circumscripció electoral, per tal d'acostar el diputat a l'elector i evitar que tots visquin a la capital del país. Sarkozy, per exemple, al 2009 va crear a França 13 regions electorals seguint la lògica d'aquest argument, que inspira les circumscripcions petites uninominals al centre i al nord d'Europa. Per cert, en aquests països es diu que la qualitat dels polítics escollits està relacionada directament amb la qualitat de la llei electoral.

 

 

2. A Espanya hi haurà una altra vegada al 2014 una circumscripció electoral única per a tot el país, en la qual la Llei d'Hondt dóna un premi excessiu als dos grans partits espanyols: PP i PSOE van fer pocs més de 6 milions de vots al 2009 i van obtenir 24 i 22 diputats respectivament, mentre que CiU+PNB i altres socis, havent obtingut quasi 1 milió de vots, en va obtenir només 3. Catalunya té 7,5 milions d'habitants i només envia 7 diputats al Parlament Europeu, essent el país del continent on més vots calen per obtenir un eurodiputat. Malta, en canvi, obté 5 eurodiputats amb només 350.000 habitants, dels quals en van votar al 2009 només 150.000: cadascun només necessita 30.000 vots! Aquest prima als països petits és lògica i permet que els principals partits dels països petits obtinguin representació, però a Catalunya aquesta comparació és especialment lacerant. Per això els partits catalans, bascos i gallecs han formalitzat diferents coalicions en totes les eleccions europees, per mirar d'evitar la infra-representació a què els condemna la llei electoral pactada entre PP i PSOE.

 

 

3. Si els partits que defensen el dret a decidir al Parlament de Catalunya anessin junts a les eleccions europees possiblement les guanyarien al Principat: això és molt important. Al 2009 CiU va obtenir el 24% dels vots i el segon lloc, per darrera del PSC, i ERC va obtenir el 15% des vots i el quart lloc, per darrera del PP. Per exemple, per bé que els eurodiputats del PSC Maria Badia i Raimon Obiols són favorables a l'ús del català al plenari del Parlament Europeu (una petició que també compta amb l'adhesió del president del parlament Martin Schultz, molt bon coneixedor de Catalunya i de la seva realitat socio-lingüística), els partits espanyols fan servir els resultats de 2009 a Catalunya per afirmar que l'ús del català al plenari no importa a la majoria dels catalans. Una candidatura unitària, si obtingués la primera posició de manera folgada a Catalunya, seria molt il.lustrativa en aquest sentit de cara als altres diputats europeus. Al mateix temps, mostraria que el dret a decidir segueix obtenint una àmplia majoria dels vots, repetint els resultats de les darres eleccions catalanes, on 2/3 dels vots van ser per als partits favorables al dret a decidir.

 

 

4. El proper parlament europeu es preveu que sigui molt fragmentat: a la tradicional divisió de vot nord-sud (que s'ha tornat a visualitzar clarament en la reforma de la PAC entre mediterranis i atlàntics) ara s'hi han afegit nous eixos de fragmentació, en forma de discrepàncies creixents entre diputats de països de l'euro i països que no pertanyen a l'euro i també entre diputats que volen més integració europea o que en volen menys. Al grup liberal-demòcrata, tradicionalment un grup molt pro-europeista per exemple i del qual en formo part com a eurodiputat de CDC, les discussions més intenses entre els seus membres les he vist recentment per la proposta d'unió bancària: liberals alemanys i francesos contra liberals anglesos i suecs.

 

 

En aquests sentit, una llista única de partits catalans en favor del dret a decidir que fossin partidaris d'una major integració europea (una Europa federal, tal com comparteixen CiU, PSC, ERC i ICV) donaria un senyal molt positiu del catalanisme als països i als partits europeus que volen seguir construint un projecte europeu més integrat. La llista única, per contra, si l'abstenció creix a Catalunya com es preveu que passi en molts altres països europeus, pot donar resultats electorals contraproduents si els catalans a favor del dret a decidir no es mobilitzen com a les darreres eleccions catalanes.

 

 

Notícies relacionades

El debat sobre la llista única per al 2014 tot just acaba de començar: com totes les coses, hi han arguments a favor i en contra. Els moments excepcionals que viu Catalunya, però, fan que haguem de pensar molt acuradament en aquesta possiblitat, una llista única que jo no veig pas malament

Al blog de Ramon Tremosa