La roda
El lapao no és una broma
Podria començar aquest article fent la brometa de dir que l'estic escrivint en lapao. L'extravagància de la sigla convida a una fèrtil creativitat còmica. Però no crec que toqui banalitzar el fet. Si fos una pensada aïllada de tres polítics de províncies amb poc recorregut escolar, potser sí que correspondria un tracte en clau humorística. Però la iniciativa esperpèntica del Parlament aragonès s'inscriu en un context de més significació política. Una significació política densa i pesant. No cal fer inventari. N'hi haurà prou de referir-se a dos fets d'actualitat més: el recent reportatge difamatori de la televisió pública de Madrid i la relació establerta pel ministreFernández Díazentre terrorisme i regulació de l'avortament.
El paral·lelisme entre terrorisme i la regulació legal de l'avortament només es pot establir violentant el significat de les paraules i assimilant la interrupció voluntària de l'embaràs a un assassinat. Al seu torn, la peça televisiva difamatòria basa la seva estratègia narrativa en la manipulació semàntica més barroera. Demostra una cultura democràtica molt insuficient, banalitza l'ús del concepte nazisme i, paradoxalment, utilitza tècniques de propaganda per fer escarni d'un enemic o adversari polític prèviament caricaturitzat. Això és, precisament, el que l'aparell de propaganda nazi feia amb jueus i comunistes.
La insòlita proposta del neologisme lapao remet a una rància tradició autoritària. Una tradició que segueix un clar fil conductor des de la Inquisició medieval fins als sistemes totalitaris del segle XX. Una tradició per a la qual negar el nom a les coses o a les persones és el primer acte de la mort. L'acte que mata simbòlicament negant l'existència, la identitat. Aquest tipus de violència semàntica corroeix els fonaments de la convivència democràtica. Per això és un error ignorar-la o, pitjor, acostumar-s'hi.
