Milions d'euros, milions d'aturats

L'altre dia, el vicepresident d'un notori banc espanyol, senyor en possessió d'antecedents penals, va decidir jubilar-se. El banc, agraït, li va atribuir 88 milions d'euros perquè els daurats anys que li resten li siguin lleus. Just llavors s'acabava de conèixer la xifra oficial d'aturats a Espanya. Ha superat amb escreix la cota dels sis milions, que en un país com el nostre suposa acostar-se gairebé al 30 % de la població en condicions de treballar. (Per ser precisos, el 27,16 %, i això amb més de la meitat dels joves sense feina).

Si aquesta no és una situació d'emergència i no requereix un pacte entre les diverses forces polítiques, sindicals, patronals i fins i tot professionals (la ciutadania té els seus doctors), ja em diran vostès què és el que, en rigor, constitueix una situació d'emergència. Aquesta ho és. Però el nostre Govern no se n'assabenta. Els seus membres somriuen, inescrutables. El somriure del seu president és la ganyota impertèrrita de qui no reconeix cap responsabilitat malgrat l'obvietat de la seva culpa.

Nosaltres no. Alguns ja reconeixen que es van equivocar al votar-lo. ¿Van tenir potser una reacció primitiva d'afartament davant les repetides incompetències del feble Govern deZapatero? A qui per cert ja no val retreure-li res, encara que sí que ho faci l'actual Govern com si hagués arribat al poder fa només un parell de dies. Es van creure tot allò del liberalisme econòmic a ultrança (això sí, amb acomiadaments molt milionaris als gerents de la catàstrofe) i el van aplicar amb afany, sense encomanar-se al diable. (A Déu sí que s'hi encomanen, pel que sap un de les seves creences teològiques).

També es fan el desentès els seus ministres de la visió de l'economia i el bé comú pròpia de gent més solidària que ells. Però com que aquestes estan a l'oposició, no els ofereixen ni pa ni sal. En el pur estil de l'ordeno i mano deuen pensar que ja els jutjarà la història. Però la història no jutja, ¡ai! Només jutgen els ciutadans. Els de demà també, però la història no jutja. No pensarem a l'estil de l'últim dictador, quan el sinistre personatge sostenia allò de ser només «responsable davant Déu i davant la història».

Ells tenen les seves solucions. Polir-se la meitat de la inversió en investigació científica i en el seu desenvolupament. (Ja inventen els altres, com deia aquell.) Enfonsar les ajudes a la cultura o apujar els impostos a aquesta molesta faceta de la vida espiritual humana. (No ens farem tots «filòsofs crítics», com deia, horror d'horrors,Karl Marxamb el tema de la cultura.) Sobretot, el que s'ha de fer és ajudar la banca desnonadora. Com que a cap ric el desnonaran, per què molestar-se amb el poble i les seves angoixes hipotecàries. Aquest, el poble, és molt útil, sobretot quan els vota. Finalment, es retalla en educació pública, universitats desesperades, i es posen ciris a DoñaAngela, l'encantadora prussiana que dirigeix el nostre destí amb pols ferm i conviccions luteranes.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

No tota la responsabilitat és del Govern. També és nostra. Això ho van veure amb meridiana claredat els qui es van manifestar espontàniament contra tanta estupidesa econòmica a la Puerta del Sol i a la plaça de Catalunya, primer, i després davant la catedral de Sant Pau, a Londres, o a Wall Street, a Nova York. La llàstima va ser, o és, una certa simplificació de les seves propostes i anàlisis. Alguns dels seus inspiradors continuen avui en la bretxa. Enhorabona. Però la meva modesta proposició -que se sàpiga argumentar coherentment davant els fòrums del poder i no només mitjançant crides a la indignació popular- segueix vigent. Les classes governants tenen gairebé el monopoli de la veu i la paraula. Els indignats només tenen veu, des del seu marge. Una veu sovint trivialitzada pel circ mediàtic.­

Dins de les democràcies liberals, l'elaboració d'un programa creïble i alternatiu al que dicten les finances -les que subministren jubilacions astronòmiques als seus alts càrrecs- depèn de les classes dominants, incloses les mitjanes. Per això no és gens casual que s'hagi posat de moda una considerable preocupació per les tribulacions del que solia anomenar-se «sofertes classes mitjanes». Hi ha tota una creixent literatura que expressa gran preocupació pel seu mal estat i el seu malestar. Sobretot des del moment en què l'enormitat de la desocupació les ha afectat i rosega la seva capacitat adquisitiva, és a dir, el seu benestar i les seves aspiracions d'ascensió social. Aquestes no són poques: són aquestes classes mitjanes les que nodreixen el nostre estament polític i professional. El mateix que no s'atreveix a soscavar l'ordre econòmic de què disfrutem tots, vostè i jo, amb tanta alegria. (Per favor, no em faci cas si està a l'atur, amic ­lector).