Passen els anys i els llibres

Perdonin la referència personal, però m'ha semblat significativa. Aquest 23 d'abril fa 60 anys -60 abrils- que, havent presentat una novel·la al premi Joanot Martorell, el jurat em va concedir el premi. Com es comprèn, jo era molt jove.

L'havia escrit a mà, a les taules d'alguns cafès, habitualment de nit, i la vaig enviar sense repassar-la. Aquells dies me n'anava a París, acabat de casar, i una bona amiga va tenir la bondat de passar el text a màquina i el va portar a l'editorial que convocava el premi. De tot això ara fa seixanta anys i, naturalment, em costa creure-ho.

Notícies relacionades

M’ofens, Uclés

¿Repetirà Moreno la majoria?

També em costa veure'm com aquell noi de vint-i-pocs anys que escrivia novel·les i havia decidit, potser temeràriament, abandonar de manera definitiva l'intent d'exercir com a advocat. És evident que sense aquella joventut, avui tan oblidada, jo no seria l'octogenari d'avui, però el fet és que no hi penso mai, espontàniament, en aquells anys. Quan algun periodista vol saber algunes coses de la meva joventut, no acostumo a quedar gaire bé. No recordo res que sigui especialment interessant. Potser perquè penso que aquell noi era un llunyà avantpassat meu, i que no havia estat protagonista de cap història.

Ara m'he adonat que farà 60 anys que vaig acabar el meu primer llibre. EnPla, tan amic de les combinacions d'adjectius, potser diria que aquest fet és curiós, imprevisible, anormal i insignificant. Jo hi estaria d'acord, perquè anar publicant tants llibres també vol dir distanciar-se'n. Si he de dedicar un llibre que no és l'últim, a algú que l'havia de llegir feia temps i el guardava, reconec que em sento una mica incòmode. ¿El vaig realment escriure jo, aquell llibre de fa anys, que ara signo com a meu? Tinc la impressió que em faig trampa a mi mateix, una trampa a qui era jo quan l'escrivia. Com si jo només fos jo en el llibre acabat de fer. En l'hora que ara visc.