Aprendre anglès: ¿'too little, too late'?

La societat espanyola, i la catalana també, pateix un dèficit crònic de competències en llengües estrangeres, especialment en lalingua francadel moment, l'anglès. El diagnòstic de la Conselleria d'Economia i Coneixement, expressat pel consellerAndreu Mas-Colellen la seva compareixença recent al Parlament de Catalunya, és encertat i oportú, i les universitats, sense cap dubte, el compartim plenament.

Les conseqüències d'aquest dèficit històric són múltiples i socialment costoses: els nostres estudiants s'enfronten a un procés formatiu amb menys capacitat d'aprenentatge en la frontera del coneixement, els nostres graduats disposen de menys capacitació professional, menys mobilitat a nivell europeu, menys productivitat i, com a conseqüència ineludible de tot aquest conjunt de factors, acaben rebent uns salaris més baixos. Tots hi perdem, individualment i socialment, com a resultat de la insuficiència lingüística, que en un món globalitzat, en què les fronteres cada dia pesen menys, és un autèntic obstacle per al progrés.

La coincidència plena en el diagnòstic del problema i les seves derivacions, no obstant, no suposa la coincidència en la teràpia proposada. L'estudiant universitari ha de centrar el seu esforç cognitiu en les matèries pròpies de la seva especialitat, sense distraccions col·laterals, o en el seu cas amenaces de caràcter administratiu, que redueixin la seva capacitat d'aprenentatge. La certificació de la competència lingüística no pot ser una funció que recaigui exclusivament en la universitat. La responsabilitat ha de recaure en el sistema educatiu en el seu conjunt. I, atenent a la plasticitat mental que en les edats joves incrementa i consolida l'absorció d'una llengua estrangera, aquesta missió de garantia competencial ha de recaure en les fases de l'educació primària i secundària.

Tal com passa i és normal a la resta d'Europa, l'educació obligatòria és el marc adequat per a l'adquisició de les competències en llengua estrangera que permetin tant un exercici professional amb les menors barreres geogràfiques possibles, com un accés al sistema d'educació superior on perfeccionar i acostar els coneixements d'anglès ja adquirits als requeriments específics de cada matèria universitària. L'acreditació de competències en anglès, o en qualsevol altra llengua que es contempli com a rellevant en el procés educatiu, ha de ser prèvia, en tot cas, a l'arribada a la universitat. És, per tant, en l'educació obligatòria on la societat ha de realitzar els esforços necessaris per garantir el principi d'igualtat d'oportunitats.

Exigir un certificat d'anglès (o d'alemany) com a requisit administratiu per a l'expedició d'un títol universitari no és apropiat, ni suficient, com a teràpia per a l'absència d'un verdader pla de llengües a nivell de Catalunya. Diguem-ho clar: si aquest pla existeix, en desconeixem els objectius, el calendari d'implementació i, sobretot, les partides pressupostàries que el faran possible a mitjà termini.

No es pot traslladar a l'estudiant, o a les seves famílies, la responsabilitat de sufragar les despeses que el capacitin en llengua estrangera per acreditar una certificació administrativa que possibiliti l'expedició d'un títol universitari oficial. La delegació d'aquesta responsabilitat per part de les nostres autoritats afectaria els objectius i la funció bàsica del sistema educatiu, entès en un sentit integral com a garant de l'adquisició de coneixements i de la igualtat d'oportunitats de tots els seus ciutadans.

Tampoc pot recaure sobre els pressupostos de les universitats, profundament retallats en els últims temps, el deure de compensar les insuficiències lingüístiques cròniques heretades de les fases educatives prèvies, derivant recursos, per si mateix escassos, a missions que no són de la seva estricta responsabilitat.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Les dades proven, tristament, que Catalunya està en el furgó de cua europeu de les competències en llengua estrangera, i molt particularment en anglès. O potser hauríem de reconèixer que la realitat és fins i tot pitjor: el tren de les terceres llengües va sortir fa temps i nosaltres ens vam quedar, com a sistema educatiu, al baixador. Recuperar el temps perdut durant anys d'inacció no serà fàcil, i potser, si arriba a passar, descobrirem amb sorpresa que l'anglès ja no és la llengua estrangera motriu, sinó que ho és el mandarí de l'emergent Xina. De nou constatarem que haurem arribat tard i que no tenim el bagatge competencial que una societat dinàmica i en perpetu canvi ens exigeix. Esperem que no passi. Esperem no veure'ns obligats a dirtoo little, too late, once again.Rector de la Universitat Autònoma

de Barcelona.