El menyspreu de la realitat

De manera conscient o inconscient ens preguntem amb impotència com ens ho farem per recuperar-nos d'a-quest fracàs col·lectiu. L'agenda conservadora de destrucció de l'interès públic ha estimulat la creença que tots els nostres mals procedeixen d'uns poders públics depredadors, intervencionistes, malgastadors, excessivament reguladors i dominats per una casta que es troba no tan sols allunyada de la realitat, sinó vivint una altra realitat.

La suma de les crisis econòmica, social, territorial i de conducta moral proporciona un resultat de greus problemes que indiquen el final d'una època nascuda de les conseqüències de la transició política de finals dels anys 70, i que ara suggereix l'inici d'un nou escenari per promoure canvis profunds que atorguin credibilitat a una nova arquitectura institucional que cusi les costures que han saltat en tots els àmbits en l'últim any. La reparació del dany causat solament pot ser reconduïda per un nou contracte social que primi els interessos generals i aparqui els particulars.

La crisi ha evidenciat no únicament la debilitat i el descrèdit del sistema financer, sinó també els de les relacions territorials i el seu encaix per poder aprofundir en un camí de més lleialtat compartida. El poder judicial no surt més ben parat de les seves pròpies lentituds, deficiències estructurals i batalles corporatives. Però és en l'àmbit de la governança democràtica on partits, parlaments, governs i Monarquia són assenyalats pels ciutadans com el principal problema per poder afrontar l'actual situació.

El ritme tan ràpid d'aquesta desafecció, construïda sobre retalls de veritats i produint una tela de parracs antisistema populista, amenaça de desbordar-nos davant l'exigència de trobar solucions fàcils i ràpides a la situació actual. Hi ha el risc d'adoptar sortides de forma precipitada, poc reflexionades i elaborades més des de l'emoció, la frivolitat i la passió que no pas des del rigor, la serenitat i el convenciment de la seva efectivitat.

Necessitem afrontar una sortida a aquest final d'època i per algun lloc s'ha de començar, no és possible ajornar el camí d'una nova transició. Les majories legals i respectuosament democràtiques que existeixen en els parlaments no acaben de reflectir la fragmentació, la preocupació, la indignació i l'oblit en què se situa la ciutadania. L'enroc en aquest tauler complex en què la política no mira a la cara de la gent, de manera que és incapaç de tractar-la amb maduresa i explicar-li on som i què podem fer, suposa un impacte devastador sobre la qualitat de la nostra democràcia. No dubto que hem de fer sacrificis i que, per aconseguir que la nostra economia respiri, necessitem reorganitzar la nostra societat, redefinir el sector públic. No obstant, hi ha d'haver prioritats: educació, reducció de l'atur entre els joves i obrir camí als qui han vist truncat el seu projecte de vida. Combatre la pobresa per evitar entrar en el camp de la misèria. Sacrificis, sí, però que siguin útils, que no minin les condicions de formació i coneixement, que no frustrin les expectatives de milions de persones de ser, que no ens converteixin en un país de saldo.

La realitat és tossuda. Recordo que fa uns dies em van preguntar qui creia que havia guanyat el debat de l'estat de la nació. La meva resposta va ser senzilla i ràpida: ha perdut la gent. És així. A més, a Catalunya a la suma de tots aquests problemes hi hem afegit el debat sobiranista, que retroalimenta els dos blocs nacionalistes i disfressa el fracàs de les conseqüències de les seves polítiques neoliberals. El problema real i la conseqüència d'aquest debat és que ajorna el mentrestant, perquè per exercir la sobirania política haurem de tenir garantida l'econòmica, la social i la cultural; i els actuals coquetejos el que fan és menysprear i depreciar aquesta necessària realitat.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

La realitat està tintada de por i, en canvi, la governança del país està enredada en una teranyina d'empobriment d'idees i d'incapacitat de reacció per recuperar la seva connexió amb aquesta realitat permanent. Si es vol evitar un corrent radicalitzat de ruptura, urgeix recuperar la iniciativa. Enrocar-se en el tauler d'escacs per defensar de l'escac la peça del rei pot ser plausible, però al tauler de la realitat ja no és viable. No es pot menysprear obrir les portes a aquestes noves realitats de canvi que tant necessitem per poder tornar a respirar. Secretari d'Acció Política del PSC

i alcalde de Cornellà.